No m’irradiïs

Mira que em pensava que no ho veuria, jo, això. Per celebrar el meu cent quinzè aniversari els néts m’han portat a un restaurant d’aquests sense radiacions. Al fons, hi tenen una cabina com aquelles de fumadors de l'època de la primera llei antitabac, d’allà l’any de la Maria Castanya, i ara si vull fer un Tuit a la colla del casal, resulta que m’hi he d’anar a tancar com una delinqüent. És que ja els sento: ‘Iaiaaa, que hi ha canalla, no et pots aguantar ni una horeta?’

Que hi ha canalla, que hi ha canalla... Sempre estan igual. Quan els vaig a veure, no passo ni per la porta que ja em vénen ‘Iaiaaa, apaga el mòbil, que hi ha els bessons!’, que ja veus tu, com si els teletransportadors amb què els envien a la guarderia no fossin pitjor que les quatre radiacions que pugui emetre el meu iFly quan miro el Beijing News abans de dinar. Pocs plaers que tinc, i als cent quinze anys encara m’han de venir a torrar l’orella.

Tot això, ho va començar l'OMS a principi de segle, amb aquell maleït informe de les radiacions electromagnètiques potencialment carcinògenes. Ha! Aquesta servidora des dels vint anys que fa servir el mòbil cada-di-a-del-món,i he arribat fins avui que el més gros que m’han fet és vacunar-me d’osteoporosi. I calla, que encara seran capaços de dir-me que, l’osteoporosi, també la provoquen les radiacions. Estan flipats tots plegats.

I ara els néts al·lucinen quan miren aquestes sèries ambientades a la meua època, en què la gent parlava a tota hora pel mòbil, als hospitals, a les portes de les escoles, a la feina, als autobusos! Semblen jo mateixa quan era joveneta i mirava ‘Mad Men’, la dels publicistes de Manhattan dels anys 60 del segle passat, que hi treien embarassades fumant a festes plenes de fum, i ginecòlegs remenant baixos amb la cigarreta penjada als llavis. Abans sabies qui era el dolent de la pel·lícula perquè fumava, i ara els dolents instal·len antenes de telefonia mòbil a terrats de comunitats de veïns. Als actors fumadors, els feien tossir, i ara als ‘mobilers’, els fan tenir mals de cap i gliomes i neuromes acústics. I així vinga anar menjant l’olla de la gent. I espera’t, que l’altre dia estava a la parada del 39-aeri, i un moment que vaig decidir fer temps a l’Spacebook ja em va venir una fonamentalista d’aquestes de la lliga AntiRad, i que jo no tinc per què aguantar les teues radiacions, que si el civisme, que si el càncer, que si nyè, nyè, nyè.

I avui, té: quan he vist el rètol de ‘Restaurant lliure de radiacions’, ja me les hauria pirat. I ara em donen un sobre i aplaudeixen. Feia segles que no veia un sobre, és que són una colla de ‘vintages’: ‘Val per un cap de setmana al Balneari Tal’. Ho sabia! En diuen balneari, però en realitat és un centre de desintoxicació dels AntiRad; a mi, no me la colen. I tot un cap de setmana sense mòbil? Passo, passo, ja es poden fotre el seu balneari al cul.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Abans sabies qui era el dolent de la pel·lícula perquè fumava, i ara els dolents instal·len antenes de telefonia mòbil a terrats de comunitats de veïns.