Aquesta gent

Al final de la vorera la gent s’apilota en un nus i la imatge et treu de les cabòries. Perquè a la ciutat els nusos no es fan així com així. La gent fa trajectòries rectilínies, d’A a B, i com a molt escapcen els angles a les cantonades i als passos de vianants, sempre d’A a B. Però no deixem el nus, perquè ja hi arribes, i et penses que no et pararàs, que parar-se és cosa de jubilats i de senyores amb la permanent, però alentir el pas sí, aniràs prou a poc a poc, amb l’excusa de remenar per dins la bossa, per exemple, buscant-hi el mòbil. Prou lenta com per a veure l’accident, el desmai, unes cames a l’aire, tot allò que et fa prendre consciència de la pròpia anatomia i pensar: tinc dues cames i camino. Però ara veus que no és el cas, o potser sí, o vés a saber: és una baralla.

Dos individus camacurts es van fotent plantofades. L’escena passa a tombar de cantonada, sobre un paviment prohibit al trànsit rodat, l’escenari perfecte. A platea, ningú no sembla disposat a intervenir. La baralla és maldestra. És a dir: amateur. És a dir: real. Els cops de puny volen i erren, i si fan diana, sonen tèxtils sobre anoracs i texans balders, i ara una gorra vola per l’aire, blanca com la neu d’ultramar. Les puntades de peu tampoc no van a càmera lenta, i els individus fan espetegar les Nike com ninots, perden l’equilibri, esbufeguen. Res a veure amb els efectes sonors del nostre imaginari televisiu. Un grupet d’adolescents ja riu obertament. Quan, a un dels pegadors, li raja sang de l’arracada, encara no ha sortit cap heroi. Si fóssim a la Rambla, els turistes els tirarien monedes. I tu on deus tenir el mòbil? Així és que vas lenta. Prou com per a veure les primeres llampegades blaves al cap del carrer. Arriba la urbana, i el desenllaç s’accelera.

Només ensumar els uniformes, als pegadors se’ls espassen les tibantors de cop. El públic parpelleja: en dues sabatades, els individus s’han esfumat en una carrera de germanor. S’ha acabat l’espectacle. La gent mormola, es comença a dissoldre el remolí. Ja t’ho deia jo. Aquesta gent. On anirem a parar. Aviat no podrem ni. I mira, allà a terra s’han deixat la gorra.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Dos individus camacurts es van fotent plantofades. L’escena passa a tombar de cantonada, sobre un paviment prohibit al trànsit rodat, l’escenari perfecte.