La cara i la creu

Sí, ja ho sabíem. Tenim uns pallassos col·locats per aprenents de Corleone que s'enllustren l'orgull com si foren aristòcrates de segles feudals. El que ara hem descobert, però, és que no són intocables. Ricardito ha caigut. I ho ha fet de manera del tot atípica. De primer per sms, com si els qui l'enviaren tingueren l'esperança que el text limitat limitaria també les responsabilitats. Però no. Després van arribar les ordres creuades i les acusacions públiques i els plors. I Francisquito ja balla sobre la mateixa corda. Encara que la televisió pública s'obstine a ignorar-ho, com si volguera perpetuar-se en el terrorisme mediàtic que instaurà el totpoderós Pedro García, l'amiguet del president. Però això també ha canviat. Perquè Pedro, Peter per als amics, fa mesos que va fugir cames ajudeu-me en veient com la merda surava al seu voltant. Aquests dies hem sabut que a banda regals hi havia més raons. El seu nom va aparèixer en una carpeta titulada 'Temas València' que fou confiscada en un dels pisos de seguretat de Francisco Correa. Literalment hi deia: 'Pedro quiere ser director de Canal Nou.' I ell ho fou. Vaja si ho fou.

I és que RTVV és un espill de la tragicomèdia en què vivim. Tots tenim algun conegut, amic o familiar que hi treballa o que hi ha treballat (o bé no l'hi tenim però hem llegit les denúncies públiques que periòdicament remeten a la premsa). Tots, per tant, som conscients de com funciona. Perquè és molt estrany parlar amb algú de dins i que no t'explique com el coarten, o com les informacions arriben redactades des de dalt, o com et relleven i et marginen, si no passes per la pedra, o com te la jugues si convides algú que no pensa com ells, o com el tràfic d'influències i la mediocritat s'han instal·lat a les entranyes d'aquesta ràdio i televisió que aspirava a ser tot allò que no ha estat. I sí, ens ho expliquen i nosaltres ens queixem i maleïm la nostra sort. Però ja està. Acabem la conversa i ens n'anem a casa conscients que només ens queda renegar i maleir. Perquè la resignació ens venç. I aquest és el nostre mal.

Balzac va dir que la resignació era un suïcidi quotidià. Doncs a casa nostra és un suïcidi col·lectiu. Perquè ens hem resignat a riure'ns de tot, i de fet voldríem desentendre'ns de tot, i ens refugiem en la normalitat clandestina de la nostra llar mentre ells continuen humiliant-nos i colpejant-nos en públic. Fins que les hòsties es converteixen en pallissa. I no dic pallissa en sentit figurat, no. Al País Valencià, quan parlem d'hòsties, parlem d'hòsties de veritat. El darrer Nou d'Octubre, en plena crisi del Consell, va haver-hi insults, amenaces i agressions, en la processó del matí i en la manifestació de la vesprada, de concentracions ultres protegides per les forces policíaques. Però no solament això. La vespra de la diada deu encaputxats van esperar tranquil·lament un jove que tornava a casa amb la seua parella. El jove, administrador del portal valencianisme.com, fou apallissat mentre era escridassat amb frases com 'Eres una puta catalana' i 'Valencia es y será nuestra' acompanyat del clàssic 'Arriba España'. I la història es repeteix. Perquè aquestes agressions que en uns altres llocs serien motiu de condemna unànime, ací cauen en el pou fons i brut de l'oblit.

Però, de sobte, una esperança. I descobrim que algú reacciona i decideix de rescatar aquesta notícia i algunes més a la xarxa i d'allí passen al boca a boca que circula per casals, concerts i mitjans alternatius i que s'amplifica en assemblees, plataformes i manifestacions que reviscolen pertot arreu. I de sobte ens adonem que no estem sols i que aquesta teranyina de resistència s'enforteix gràcies als qui s'esforcen dia a dia per trencar el silenci des de la voluntat sincera del propi esforç. Però aleshores el pessimisme ens torna a matar les il·lusions quan, després del rebombori generat, el delegat del govern socialista afirma que aquesta violència forma part de la 'normalitat democràtica' en què ens han immergit. I potser hi haurà alguna detenció, però després arribarà un jutge que resoldrà el cas amb alguna esbroncada del tipus 'esta vez os habéis pasado chavales' i els fets passaran a engrossir l'estadística dels centenars d'atacs anuals amb ganivets o punys americans o bombes casolanes que sofrim els valencians.

I és que aquesta és la cara i la creu del país que ens queda. Corrupció, despotisme, manipulacions i agressions. Però també voluntat, treball, esforç, tenacitat. Perquè, sí, jo encara crec en allò que Gramsci va dir del pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat. Perquè encara que de vegades pensem que el nostre treball és massa dèbil, massa pobre o massa ineficaç, ens cal seguir batallant per mantenir i multiplicar l'oxigen que hem pres durant tots aquests anys. Perquè ens ho creiem i en tenim ganes, però, sobretot, perquè no ens toca més remei. O ens resignem o continuem. Aquesta és la cruïlla on ens trobem. I aquest el futur en què ens debatem.

xavisarria@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet