Crisi universal

Matinada griposa esperant Obama i McCain al 3/24. Assegut a terra de casa penso en l'Orteu que menja galetes a terra de la seva esperant la crisi amb il·lusió i rumio això que diu: 'Em ve molt de gust veure com suportem tots plegats una bona crisi. Em ve de gust veure com cadascú, al meu voltant, ha de fer l'esforç de col·locar al lloc correcte allò que és important i allò que no.' I la idea, que fa dies que em volta pel cap, de mica en mica em sedueix i m'estimula: començo a veure l'oportunitat tan gran que se'ns presenta amb aquests bons temps d'incertesa que s'acosten.

Mentre els americans no comencen busco notícies sobre el Faina, un navili mercant segrestat dijous per pirates davant la costa de Somàlia i que va carregat amb trenta-tres carros blindats T-72, a més d'una quantitat significativa de munició i de llançagranades. Segons un oficial del port de Mombasa, que era on inicialment tenien previst de descarregar la mercaderia, esperaven 2.320 tones de maquinària pesant, que vol dir moltes armes russes i ucraïneses per al Sudan. Durant uns quants minuts (potser és la febre) m'imagino comandant el meu petit exèrcit de 2.320 tones: borratxo, amb el nas blanc de cocaïna i envoltat de putes, trec el cap per l'escotilla d'un blindat (a la mà esquerra un ampolla glaçada de Dom Pérignon i a la dreta un megàfon) i amb bandera negra onejant darrere meu ordeno: 'Cap al llac Victòria!', i trenta-tres rinoceronts mecànics es posen en marxa aixecant la pols del camí en un brogit de París-Dàkar, disparant ebris al sol, eufòrics com almogàvers a Constantinoble.

Lluny del terra hidràulic de casa hi ha una altra nau que també em crida l'atenció: la Shenzhou VII. Dos dies després de l'avís de Stephen Hawking, que hem d'espavilar-nos per trobar un nou lloc al cosmos, Hu Jintao i el Partit Comunista de la Xina fan un pas de gegant en la seva nova Llarga Marxa: decidida, ferma i en silenci (però aquest cop sense fugir de ningú) la República Popular de la Xina, que ha absorbit gairebé tot l'augment del consum de primeres matèries industrials i d'energia de la Terra, va cap al planeta vermell.

A Oxford (EUA) comença el debat de candidats. I s'acaba. Tristament decebedor l'imperi s'enfonsa, indigne, com sempre passa, del seu gloriós passat, i em fa gràcia el president de l'entranyable Borsa de Barcelona que diu: 'No s'equivoquin, després d'aquesta crisi els Estats Units continuaran dirigint el món.' Els uns a Mart i els altres a la Lluna! En fi, són les cinc, tinc febre i me'n vaig al llit amb la idea borrosa que aquesta crisi es produeix precisament perquè el poder es fragmenta i després d'aquest període confús que ara comença els Estats Units tindran molts maldecaps. Les situacions confuses són oportunitats, però sempre les aprofiten els mateixos taurons.

Em llevo; baixo a la farmàcia i al quiosc. Dèficit i crisi a totes les portades. Segur que a Java hi ha algú fabricant un exèrcit de superhomes en una nau industrial. O en més d'una. Em demano si hi haurà cap guerra global total. Tard o d'hora Veneçuela, Rússia i l'Iran convenceran l'Índia i la Xina de muntar un mercat d'hidrocarburs sense dòlars. S'hi apuntarà la Unió Europea? Què faran aleshores els Estats Units? Quins nervis! De moment, per si la Fórmula 1 no fos prou obscena de dia, aquest cap de setmana els brams del petroli ressonen a les nits de Singapur, il·luminades com un camp de concentració a Cuba o una mina de diamants sud-africana. Ho sé perquè m'arriba en directe per TV3, la meva, que només fa calers de debò amb aquesta mena de pornografia infantil. En Jonathan Richman em consola amb una cançó d'amor que diu pràcticament les mateixes coses que en Nueno a la Vanguardia. Més tranquil, em preparo un combinat (2 efferalgan + 1 espidifen) i menjo alguna cosa, incapaç de percebre cap sabor. Mig adormit, la febre em proporciona petits deliris, plens de conflicte.

Desperto suat al sofà i començo a mirar-me els diaris en silenci. M'adono que fa molt que algunes coses no es deien pel seu nom i llegir depèn quines paraules em sorprèn. Capitalisme, per exemple; o cobdícia i avarícia. Fins i tot usura, m'he trobat impresa. I nou ordre mundial, multilateralisme i economia planificada. Es parla de guany, de risc, de pèrdua, de fallida. Anglaterra nacionalitza bancs! Es dóna per mort el neoliberalisme i la regulació dels mercats serà el 'hit' de la temporada. Llegeixo complaença, engany i estafa. La Xina no diu ni piu. El president del parlament europeu troba immoral i vergonyós gastar-se set-cents mil milions de dòlars per fer reflotar bancs privats i no fer res per la fam i la misèria.

Suposo que la grip m'ha agafat fort perquè sento la veu de Marat que em diu 'El dret de posseir ve del dret de viure: per tant, tot allò que ens és indispensable per a l'existència és nostre, i res superflu no ens hauria de pertànyer legítimament mentre, als altres, els manqui allò que els és necessari'. I penso que hem de lluitar per això. No pot ser que l'únic objectiu d'una inversió sigui de multiplicar el capital inicial i recollir guany monetari. Som fills de la Il·lustració i de la lluita de classes, sabem llegir i escriure, hem sentit dels nostres grans el dolor i sacrifici necessaris per a arribar fins aquí, experimentem el progrés, coneixem les nostres arrels i podem projectar-nos en el futur. La cultura és el nostre tresor i hem d'impedir al preu que sigui que ningú ens el prengui: qui són Patrick Bateman i Paul Wolfowitz? Indigents sense remei, analfabets. Com el pallús d'en Màrius Carol quan diagnostica paranoies al dictat d'en Joan Gaspart i d'en Jordi Clos; ells inventen patologies a mida per poder extirpar allà on més els convé.

Torno a imaginar-me al capdavant d'un exèrcit, aquest cop per Nova York, i em refugio de mi mateix a l'ordinador mirant les fotos del meu nou amor platònic, que va néixer a la República Federal Socialista de Iugoslàvia l'any vuitanta-tres i ara és croata, superatleta i el reclam més sexy d'Adidas. La miro admirat i em demano: tinc aquest sentiment tan profund perquè és un reclam publicitari o perquè belluga com una pantera? L'afectarà la crisi? No correrà tan veloç? No saltarà prou amunt? No farà tants anuncis? Perdrà sensualitat? Segur que no. Li seré fidel i això em reconforta perquè vol dir que les finances no poden afectar-ho tot: existeixen territoris on la recessió no arribarà. Hi ha la guerra, és clar, i totes les seves indústries, però no és pas aquesta la mena d'empresa que m'agrada d'imaginar al marge de la bancarrota. Busco uns altres indrets, que la inconsistència financera i els seus tentacles no potinegin, i penso en la investigació, en la recerca de coneixement: és aquí on hem de posar els esforços i els diners.

Em ve al cap l'accelerador de partícules del CERN. Tres mil milions d'euros que proven de reproduir com es va desencadenar el Big Bang. Hi rumio una mica i m'inquieto quan veig que no hi ha tanta diferència entre el Big Bang i el capitalisme: tots dos s'han expandit fins al seu estat actual i sembla que, fins que no hi hagi un daltabaix, han de continuar expandint-se. Veig l'índex Dow Jones: una línia ascendent de neó brillant, amunt, amunt... i fora! Si fos així, si l'economia capitalista fos un fenomen amb les mateixes lleis que l'univers, ens trobaríem que:

a. si la densitat de la plusvàlua del capital es troba per sobre de la densitat crítica i el deute no pot ser tornat perquè el valor de la plusvàlua fa impossible de contraure'n de nou per pagar l'acumulat, aleshores el capital assoliria una dimensió màxima i, després, a partir del deute i de la plusvàlua, es començaria a col·lapsar. El capital, doncs, es tornaria un altre cop escàs i concentrat en poques localitzacions, amb què assoliria un estat similar al del principi del procés, que s'ha anomenat Big Crack.

b. d'una manera alternativa, si la densitat del capital és iguala la densitat crítica o menor, el creixement s'alentiria, però mai per aturar-se. Deixarien de formar-se noves empreses, tot el guany individual de cada economia es consumiria, les empreses ja formades evolucionarien passant de transnacionals a multinacionals i a oligarquies o governs dictatorials. De manera molt gradual, les col·lisions entre aquests darrers ocasionarien un cúmul d'ignorància i dogmatisme que donaria lloc a règims dictatorials cada cop més grans i violents. El capital en creixement es faria cada vegada menys concentrat i la mitjana de renda per càpita podria acostar-se asimptomàticament al zero absolut (0 € o 0 $ o 0 ¥, etc.). Per efecte de 'l'avarícia de Bush' els règims dictatorials s'evaporarien. L'entropia del capital augmentaria fins al punt en què no podria existir cap forma organitzada de societat; una situació coneguda com a Edat de Pedra. I encara més; si es produís la descomposició de la Pedra, procés pel qual la Pedra es transformaria en partícules menys massisses (pols), tot impossibilitant la creació d'utensilis primitius, llavors tot aprenentatge, la forma predominant de progrés humà en l'actual sistema capitalista, desapareixeria, i solament en restaria la possibilitat abstracta que, d'una altra banda, ningú no podria pensar.

Esperem que 'b' sigui la bona, així, com a mínim, no estaríem condemnats a repetir-nos, tan mesquins i absurds com som.

ocaba@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet