Opinió

 

<44/88>

Marta Rojals

18.02.2013

'Ole tu!'

Mentre els bons articulistes ja han passat a parlar d’espies, aquí, que sempre anem tard, recularem a la qüestió de les ILP, el PP, i tot això que va amb P. És que encara no ens sabem avenir que la setmana passada la providència permetés una carambola tan rodona al Partit Protagonista: 'colar-nos' els toros, calmar la massa i guanyar temps.


Em trec el barret, senyores. Sense ironia. El Partit Popular, que de popular només en té el nom, últimament es troba que la gent va massa esverada, es manifesten, signen coses, fan soroll. I just el mateix dia que havien de tombar els pesats de les hipoteques, tres suïcidis de desnonats i el poble més irat que mai. El PP sabia que l’endemà no l'esperaven uns titulars gaire llustrosos si votava allò que realment volia votar: ‘toros para todos’ i cap a casa en cotxe blindat. Tocava canvi de tàctica.


Perquè si no què haurien dit, a l’estranger, que és d’on vénen els calés? Encara hauria sortit al Financial Times que 130 milions de les ajudes de Brussel·les van a parar al negoci de torturar toros, mentre que els desnonats no reben ni un euro per pagar-se ni que sigui una entrada a les corrides i distreure’s dels maldecaps. I mira que els toros només tenen el 10% d’IVA, que si arriba a ser el 21% del teatre o del cinema, aquests desgraciats ja no ho podrien ni somniar.


El problema és que el poble, que és un pesat, que protesta, se suïcida i tot això, no vol entendre que les retallades són un mal necessari perquè els béns necessaris puguin arribar a final de mes. Ei, que a les corrides s’hi destinen anualment 700 milions de diner públic, eh? I després la xusma va dient que tot ho donen als bancs. A sobre d’ignorants, mentiders. Però de tant en tant, perquè abaixin el volum, se’ls ha de donar peixet.


I el peixet de l’altre dia va ser admetre a tràmit la ILP de la PAH. Què, no us ho esperàveu, oi? Doncs té cop d’efecte! Ratlla i bingo per als toreros desnonats. De sobte, els discursos de l’oposició havien quedat obsolets, els fotomuntatges del Facebook i les tendències del Twitter ja no valien, els diaris ja no podien aprofitar els articles que tenien escrits... Tanta feinada a la mè, i som-hi a refer-ho tot. I entre l’alegria dels uns i el desconcert dels altres, el PP sortia de l’hemicicle bufant el canó del revòlver i deixant a l’esquena tota la polseguera de la confusió. 'Ole' tu!


Alguns mitjans, amb una generositat injusta, van parlar de rectificació, de canvi de parer, de canvi de criteri. Que la pressió popular tal i tal. Home, si després de tots aquests anys de restar impassible al patiment, al PP li hagués sobrevingut un brot d’humanitat així, en qüestió d’hores, per coherència hauria canviat el sentit no tan sols d’una, sinó d’ambdues votacions. Es tractava, doncs, d’una impostura d’emergència per a una mala tarda, que la té qualsevol. Almenys el regustet d’haver humiliat un cop més el Parlament de Catalunya no l'hi treu ningú. I això de la dació, ja ho arreglaran un altre dia no tan embolicat.

Editorial