Opinió

 

<44/88>

Martí Estruch Axmacher

18.12.2012

Amb Fuster, el sud també existeix

Joan Fuster no va entendre mai que Barcelona no exercís amb més convenciment i sense manies el paper de capital dels Països Catalans. Si no podia ser des del punt de vista polític, com a mínim des del punt de vista cultural o de la catalanitat en el sentit més innocu del terme, que ja sabem (i saben) que no ho és gens. En un text per a la presentació d’un disc d’Al Tall i una exposició de Manuel Boix a Barcelona es palesa el seu disgust per la renúncia de la ciutat a exercir aquesta capitalitat: ‘Una Barcelona 'centralista' i com Déu mana acceptaria aquestes eventualitats perifèriques i se les integraria. Però Barcelona ni és 'centralista' ni és gairebé res... I, tanmateix, Barcelona és un 'centre': una plaça de mercat. Boix i Al Tall, des de la seua procedència valenciana, esperen una compra-venda plausible... Potser Barcelona no existeix, ni existeix València. Probablement no existim...'


Però sí, sí que existim. Existeix Barcelona i existeix València, i caminem per poder ser i volem ser per caminar. Els principatins tenim un sud, que no són les terres de l'Ebre, sinó Alacant, i els valencians tenen un nord, que no és Vinaròs sinó Perpinyà. A molts els pot sonar utòpic o irreal, perquè mentre resistim les envestides del brau Wert oblidem que a les nostres escoles inculquen sense pietat les divisions autonòmiques, i prou feina tenim de passar de la província a la comarca. Les barreres són mentals i convé esborrar-les o, si més no, tenir consciència que hi són. Ara que el Principat ha emprès el camí cap a la llibertat, convé no oblidar-ho, perquè quan els valencians es despertin finalment de la letargia convindrà mostrar-los que els hem deixat la porta oberta. Al llibre d’entrevistes ‘Ser Joan Fuster’, Lluís Llach ho explica amb claredat: ‘Nosaltres estàvem acostumats a ser catalans petits, i ell ens va obrir la porta d’una catalanitat molt més complexa, molt més àmplia, molt menys egoista, molt més plural, molt diferent. […] Molts catalans del Principat no s’adonen que el nostre projecte, només català, sense els Països Catalans, és molt pobre, s’acaba molt aviat. En canvi, el projecte de futur dels Països Catalans és molt engrescador, perquè és més complex i més ric. I el mestratge de Fuster és cabdal.’


El mestratge de Fuster es pot comprovar a l'exposició que avui s'inaugura a Barcelona, amb l'excusa del cinquantè aniversari de la publicació de ‘Nosaltres, els valencians’. En primer lloc, és una excel·lent notícia que s'hagi fet aquesta exposició, i ací cal destacar la bona feina de la Universitat de València en general i de la Càtedra Joan Fuster i de Francesc Pérez i Moragón en particular. Però gairebé més excepcional i destacable és que la Generalitat de dalt s'hagi decidit a portar aquesta mostra a la capital de la catalanitat i la presenti en un lloc tan atractiu com el Palau Robert. per tant amb la complicitat de la Generalitat de dalt. Una Generalitat amb un conseller de Cultura en funcions que va assistir l'altre dia amb tota naturalitat al comiat a l'escultor Andreu Alfaro que es va fer a l'Horta, juntament amb la seva homòloga de la Generalitat de baix. Aquests gestos són els que ens fan un país normal, un país on exposicions, música, televisions, estudiants, consellers i tots nosaltres hauríem de travessar molt més sovint la frontera invisible que ens separa.


El sud també existeix, tal com diu un poema de Mario Benedetti que canta Manolito Serrat, per anomenar-lo com Fuster, i que molts li atribueixen injustament. Gràcies a personatges com Joan Fuster i Andreu Alfaro, Ausiàs Marc i Vicent Andrés Estellés, Raimon i Obrint Pas, sabem a més que el nord sense sud no té sentit, és incomplet i molt més pobre. Nosaltres, els valencians del nord, i ells, els principatins del sud, seguim, seguirem.

Editorial