Duranal, el supositori ideal!

'Féeeeeeelix, el gato, el ú-ni-co / ú-ni-co gato, nos / hará re-ir, nos / hará go-zar...' La vella sintonia de la sèrie de dibuixos animats, eixordadora, ens desperta, a trenc d'alba, des de fa mesos. És la ràdio nacional del complex. La veu i la música, en circuit tancat, que amenitza i dirigeix l'ordre quotidià dels interns. Fa mesos que m'hi estic, aquí. Ja n'he perdut el compte. Al principi em va costar molt, va ser infernal, però ara em sento com al paradís. No és un hospital, ni una caserna, ni un centre cultural, ni un internat, ni una presó, com em semblava als primers temps. És... no sé com explicar-ho... És un lloc on et sents segur, on t'atenen i et vigilen constantment, però sense que te n'adonis. Sabeu què vull dir? Jo no sé definir-ho. Hi ha interns que diuen que és un país. O una nació.

Per què estic aquí? Jo era un malalt contagiós, van dir. Patia d'anarquisme o d'independentisme, deien, segons qui em diagnosticava. En realitat, sí, tenia una diarrea torrencial, origen de terribles morenes. Un estat de deslligament de budellam bestial, un desig d'independència pecaminós, una cagalera indeturable, asocial... Aleshores, el senyor va fer en mi meravelles. Se'm va aparèixer l'arcàngel Josep Antoni i, agafant-me suaument pels cabells, em diposità al palmell de la seva mà dreta, em mirà fixament als ulls, entre paternal i libidinós, i, bufant suaument sobre el meu petit i humil ésser, em va fer volar com una papallona. Durant el vol, plàcid, veia estrelles, sentia músiques. Em cremava el cul. Com un tub d'escapament en combustió.

La destinació del viatge era el centre Duranal, 'Sphinter way of life. Catalan and Christian Foundation'. Ras i curt: l'internament. Un espai tancat, net, asèptic, modern, inhòspit. Duranal, però, em va salvar. Amics, sí, ho dic de debò. No em puc estar d'anunciar als quatre vents el meu immens agraïment. Duranal és total. Duranal és vital. Duranal és colossal.

Quan sento l'anunci, que té la sintonia de la cançó del ColaCao, m'aturo immediatament, onsevulla que sigui, rígid, pell de gallina, bavejo com gos de Pàvlov, em poso dret i ferm, aixeco el braç, em quadro i, cara al sol, entono l'himne: 'És el Duranal, l'essència de la pàtria (bis), és el Duranal, el supositori ideal... ideaaaal, Duraaaanaaaal!' Quan s'acaba l'himne, pels altaveus, ens arriba, seductora, la veu del doctor Fèlix, el nostre proctòleg universal. Ell és el director de la ràdio nacional del centre. Em ve al cap la seva cara de tortugueta hiperactiva, de majordona del rector amb 'sebagos', escardalenc com tija de fonoll de riera.

En bilingüe, amb un notable accent de sagristà 'pijo', de la part alta, diu: 'Espaaaaanya, uuuuuna!' (Aquí canvia al vernacle.) 'Descomposició? Morenes? Contra la diarrea independentista, prengui Duranal, el remei ideal. En comprimits o sobres efervescents, per a lactants o casos lleus. En supositoris, per a adults o malalts crònics. Duranal, el supositori angelical. Entra fàcilment, sense fer mal. Recobert de vaselina vaticana, deliciós al tacte anal, amb especial benedicció papal'... I tanca, de nou, amb la sintonia,: 'És el Duranal, l'essència de la pàtria (bis), és el Duranal, el supositori ideal... ideaaaal, Duraaaanaaaal!' (Aquí arriba l'èxtasi.) Tots com un sol malalt, el braç ben rígid, els ulls en blanc. I així, cada mitja hora, des de fa mesos. A la cel·la, en la intimitat, quan fem meditació o ens administrem la lavativa. També al vàter, al refetor, a la sala de jocs, als consultoris dels proctòlegs, a la sauna, a la capella, al mòdul dels ènemes, als confessionaris, al claustre, o al pati, el diumenge, quan ens visita la mamà.

Al principi em resultava estrany, però ara estic molt millor. M'agrada. Em sento un més de la comunitat. La sintonia ens agermana, ens fa un. La del despertar és un pèl agressiva: 'Fé-lix-el-ga-to! El-ú-ni-co-ú-ni-co-ga-to! Nos-ha-rá-re-ir, nos-ha-rá-soñar!...' Esgarrifa com la Tuna. En canvi, la del vespre, ens amara d'unitat, de companyonia religiosa, emociona fins a les llàgrimes, ens fa fer rotllanes i onades interminables: 'A-mi-go-Feeeeeé-lix! Cuaaan-do lle-gues al cieeee-lo....!'

La veu del gran germà, el gran proctòleg Fèlix, actua en mi, en nosaltres, com un sedant, com un elixir de vida, de pau, d'unitat, de destí universal: 'I ara, per acabar, us deixo amb una versió orquestral del Virolai, amb acompanyament de castanyoles i simbombes lleidatanes. Un sublim deliri conventual del mestre Paedophilus Monk! Bona nit, estimats pacients i compatriotes. I sobretot, no us en descuideu: Poseu-vos el Duranal. Empenyeu-lo amb l'índex. Recte amunt. Duranal, el supositori ideal.'

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet