Opinió

 

<44/88>

Marta Rojals

28.04.2012

Despertador

Quin guió, tu: ahir a migdia, quan la culerada ja teníem encarregat el vestit de dol i unes misses a Montserrat, va i ens diuen que ‘el cicle’ encara respira. I que no solament respira, sinó que és viu del tot. En efecte: quan Guardiola ja havia anunciat al país que plegava, tothom va veure com l’esperit del Barça de les 13 copes es volatilitzava per la finestra de la sala de premsa. Però aleshores, ep!, algú li va clavar un dit a l’etèria espatlla: ‘Ei, ei: no tan de pressa, amic.'


Txa-txan: la direcció esportiva tenia un as a la màniga. O més ben dit: tenia un nom que tothom sabia, Tito Vilanova, però, curiosament, a cap especulador d’esports, no se li havia acudit. Deu ser allò dels arbres que no et deixen veure el bosc. I així va ser com les corrues periodístiques del ‘tinc un contacte que’ i ‘sé de bona font que’ es van quedar amb un pam de nas per les tertúlies de les tertúlies, amén.


En fi, que en aquest país, quan les coses es fan bé, no ens en sabem avenir. És la falta de costum. I, a can Barça, feia tant que el futbolisme es feia bé, que el comiat de Guardiola no es podia concebre d’una altra manera que no fos una tragèdia nacional. És clar. Allò de patir, tan nostre. Però ahir, quan ja serràvem les dents i al final ens van cosir amb anestèsia, ni en això no ens van deixar recrear. Aquí és on es va veure clar que el cicle continuava: una altra jugada magistral al sac.


La llàstima és que ara que se’n va Guardiola és justament quan els culers en començàvem a aprendre. Si no, on s’és vist el document sense precedents del Camp Nou corejant ‘Ser del Barça és el millor que hi ha’ després d’una eliminació de Champions precedida per una derrota contra el Madrid? Els seus seguidors gairebé ho teníem. I som tan egoistes que volíem que es quedés per a poder-li-ho demostrar. En la salut i en la malaltia, en la lliga i en la Champions, etcètera, etcètera.


Però, si una cosa hem d’haver après del Pep, és que en les dificultats no s’hi valen les excuses: ell ha fet la seua feina, i ara, amb en Tito, ens toca a nosaltres de continuar-la. I per ‘nosaltres’, que cadascú hi entengui què vulgui. Perquè tot plegat és com aquell acudit del Capri sobre el matrimoni, però a l’inrevés: el Pep se’n va, però el seu esperit es queda. O sigui, que, si dilluns ja teníem pensat de llençar el despertador per la finestra, com en l’anunci de la 6/49, ho tenim clar. A matinar toquen, i que sigui per molts anys.

Editorial