Opinió

 

<44/88>

Albert Dasí

26.02.2009

El conseller mandarí

Al rebost de la vella cuina dels pares encara hi ha un paquet de sobres 'flan chino mandarín'. Com tants productes més moderns, aquest ja va doblat al castellà, perquè ningú no obliga a fer-ho en la llengua dels valencians, ni hi pensa, ni creu que calga perdre-hi el temps.

L'altre dia la pensada del conseller me'ls va fer recordar, aquells flams que la mare feia tan bons. Pensada, acudit, ciri trencat, llum o idea, tant se val. Dels polítics valencians, entre corruptes i visionaris, podem esperar-ho tot. Per a ells, el creacionisme fa curt, i l'infern del Dant, i l'Odissea d'Homer, i Verne. Qualsevol dels escriptors universals, de la fantasia més inversemblant, no arriba a la sola de la sabata dels nostres polítics del sud. Acaben la nit, havent sopat, i es veu que es diuen: me n'empescaré una per a capturar l'enteniment de mestres, de sindicats, de famílies, de mitjans i del món sencer. I ara ens ha retrucat amb el xinès mandarí. Vejam com els estrenyeré, es veu que s'ha dit entre coixins el forense Font de Mora, com em guanyaré la butla d'una majoria de ximples; l'adoració dels seus ja la té, segons que sembla. Així, doncs, se li ha acudit de proposar com a assignatura voluntària en tots els centres valencians el xinès mandarí.
Ves, com que seran tres mil milions, més l'anglès de ciutadania pel qual ja s'havia inclinat, més el castellà al qual aboca obligadament tots els recursos i mitjans de què disposa, els vius i els morts, gairebé tindrà la majoria de ciutadans del món universal a la sàrria del seu coneixement: els xiquets valencians podran entendre's, per poc que siguen volenterosos, amb la majoria d'habitants del planeta. Ni més ni menys.

Tant se val que haja enganyat durant aquests mesos la Plataforma de negociació per l'ensenyament de qualitat. Tant se val la seua negativa a ensenyar drets i valors i maneres del segle XXI, adduint que calia fer en anglès allò i açò. Tant se valen totes les falques i barreres que posa contra la llengua dels valencians, cada dia i a consciència per eliminar-nos del mapa; per a això valor i esforç no li'n manquen. Per ell, la cosa important és el seu acudit, el xinès mandarí.

No serà prou senyal, la bogeria, per a implicar-lo en el setge de corrupció que ens dibuixen alguns mitjans? O potser és que, en vist del fracàs de la indústria, del camp, i fins i tot de l'economia submergida, als valencians, no ens quedarà més eixida que la de treballar en els restaurants i en les botigues xineses que van obrint pels nostres pobles?

Conseller, si feu cap més bot o escarabit, en farem motlle i el repartirem a l'entrada de les escoles, perquè, si més no per l'alçada intel·lectual, ens servesca per penjar-hi la bufanda.

Editorial