Opinió

 

<44/88>

Marta Leblanc

26.09.2007

La meva veïna volia ser artista

L’11 de setembre, mentre mirava a la tv el president Montilla repartint medalles (als ex-presidents Pujol i Maragall), intentava d’imaginar què devia voler ser en Pujol, de petit, quan fos gran. President de Catalunya, diria jo. D’aquí ve que anés amunt i avall per conèixer el país i fer-se conèixer. I quan ja era president? (Nota: de la Generalitat). Continuar essent-ho. També intentava d’imaginar què devia voler ser en Maragall. Alcalde, professor, el geni d’una llàntia, bomber? Fos què fos, diria jo, per ell sempre menys important que ser en Maragall. I l’actual president? Quan li van oferir el càrrec de ministre, ministre. Quan li van oferir de ser cap de llista per a la presidència de la Generalitat, president. I ara que ho té…

Ara que ho té demana als periodistes que siguin exigents amb l’acció de govern i que distingeixin quan un polític parla en nom del govern de quan ho fa en nom del partit. Ja és ben estrany que un president hagi de dir als periodistes com han de fer la seva feina; l’una. L’altra, quan ell parla, fa mai aquesta distinció? I la de més enllà: que no té gabinet de premsa? ‘És que de Madrid, m’estiren les orelles’, ens podria dir i no dirà. Però no s’amoïni, senyor president. Els (e)lectors sabem que el tripartit és un matrimoni de conveniència, tal com era el bipartit d’en Pujol. El que, tants dies fora del poder, podria ser que s’acabés. Amoïnis a servir Catalunya (va amb el càrrec, oi?). I pensi que de periodistes que saben fer bé la seva feina, encara n’hi ha. Ara, que els la deixin fer a pler, és tota una altra cosa. Què devien voler ser els periodistes quan eren petits? I ara de grans?

La meva veïna volia ser artista. Ara vol ser una dona que viu tranquil·la, escolta molta òpera i compra moltes coses. De periodisme, només en parla quan hi ha eleccions. ‘El Telenotícies torna a fer protesta’, diu. ‘I els polítics tornen a fer el sord’, diu. I diu que avui fan el debat de política general. Que faci de bon veure és cosa seva, senyor president, de tots els qui són al govern i dels qui es troben a l’oposició.

Editorial