Avui per mi, demà per tu

Un altre any ens arriben les dades d’ocupació del desembre i, oh, sorpresa, el nombre de desocupats ha baixat. Amb les xifres a la mà, algú en un despatx governamental deu encreuar els dits i pensar siusplauet, siusplauet, que les empreses se’n quedin algun, que se’n quedin algun, perquè les secretaries de treball espanyoles funcionen així: contrasten xifres de l’un mes a l’altre i esperen que es faci el miracle.

Però el miracle ja va ser, i ara només queden miratges: l’un a l’agost, i l’altre el desembre. Són els servidors de coca-coles amb cinc idiomes i els embolicadors de CD amb tres carreres i un màster, que estalvien per fugir frontera enllà. Remuntades fantasma, la ranera d’un mercat laboral moribund. Desproveint-lo d’aliment i de respiració assistida, el ministeri corresponent espera un senyal que anunciï revifalla. I de tant en tant abarateix l’acomiadament per veure si el malalt s’aixeca de l’ensurt.

El 2005, una jove lectora d’un diari va fer pública la paraula ‘mileurista’ en una carta al director. Llegida avui, la carta sembla de ciència-ficció: diu que un mileurista és un jove ben preparat, etcètera, que fa tres o quatre anys que volta pel ‘circuit laboral’, que ‘després de dues renovacions de contracte, l’han fet fix’, i que ‘fa temps que va decidir anar-se’n de casa, i gasta més d’un terç del sou amb el lloguer’. Com ho llegiu: anar-se’n de casa, circuit laboral, sou, contracte fix... Mite o llegenda?

Avui, molts dels qui es van sentir identificats amb el mileurisme ja firmarien aquelles condicions denunciades com a precàries i denigrants. Heus aquí on hem arribat: a considerar la precarietat un privilegi i els drets laborals un luxe. I un cop instal·lats en aquesta nova escala de valors, les altes instàncies ens dediquen la mofa perfecta: Rodrigo Rato, després de fulminar els estalvis de centenars de milers d’accionistes de Bankia, el fitxen d’assessor a Telefònica per 100.000 euros l’any. No malpensem: són una ganga comparats amb el milió i mig anual que la multinacional pagava a Urdangarín.

Sigui com vulgui, de tots els cracs que Telefònica podia contractar, ja és casualitat que s’hagi anat a fixar en un dels cinc pitjors directius del món el 2012 segons la prestigiosa revista Business Week. Però què coi: ja som al 2013, la vida continua, i si els de la Business Week haguessin sabut que Rato, quan era al govern, ja havia col·locat l’individu que el col·loca a ell ara, l’haurien inclòs en una llista més bonica: la dels millors amics dels seus amics.

Aquest és un cas flagrant perquè a Rato últimament el tenim molt vist, però al #paísdepandereta ja no és ni notícia de segona fila que l’ex-polític Tal fitxi per una elèctrica, una telefònica, una petroliera o una companyia aèria que casualment va ser privatitzada pel govern del mateix Tal ex-polític. I qui diu Tal, diu un seu soci, amic o parent. Una cadena de favors que, en temps de vaques grasses, hauria passat desapercebuda com tantes en van passar, però que avui aflora com una gran burla de domini públic.

I aquí no passarà res. El poble ras bullim, sí, però continuarem recorrent als serveis de l’elèctrica, la telefònica, la petroliera, la companyia aèria, perquè, com els seus escalfacadires VIP i els venuts que els contracten, han esdevingut immunes al desprestigi. Ah, la pedra filosofal de tot negoci, el ‘too big to fall’. Parlàvem de canvis en l’escala de valors: la pèrdua de la decència n’és un altre.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet