Opinió
-
Primer disparo, després apunto
Xavier Montanyà
13.12.2012
-
'Diguem prou', capítol MCMLXXXVI
Marta Rojals
10.12.2012
-
Anonymous al poder
Andreu Barnils
09.12.2012
-
Anatomia de Wert
Xavier Montanyà
06.12.2012
-
La loteria
Marta Rojals
03.12.2012
-
V de Victòria
Andreu Barnils
02.12.2012
-
Espanya ha perdut, i el periodisme, també
Xavier Montanyà
29.11.2012
-
El vot
Andreu Barnils
25.11.2012
-
Cultura d'estat, estat de la cultura
Xavier Montanyà
22.11.2012
-
Agraïts
Marta Rojals
19.11.2012
-
A mil per hora
Andreu Barnils
18.11.2012
-
Brutalitat policíaca amfetamínica
Xavier Montanyà
16.11.2012
-
Unitat de traumatologia
Marta Rojals
12.11.2012
Xavier Montanyà
16.01.2012
Fraga, la mort
A l'estat espanyol, gràcies a Fraga, pare de la llei de premsa franquista, de la propaganda se’n diu periodisme; del feixisme, franquisme. I ara que han arribat al poder que mai no han perdut del tot, la dictadura feixista espanyola passarà a ser un règim dur, estricte, amb trets autoritaris, que va modernitzar Espanya. Ho van intentar amb el diccionari biogràfic. Ho ha fet ara mateix també Piñera amb Pinochet a Xile. És una estratègia.
La pervivència de Fraga i dels seus coreligionaris, reaccionaris i carques, hereus de les tenebres més negres del passat, en postfranquisme i democràcia, simbolitza la mesura de la nostra covardia, claudicació de les essències republicanes i democràtiques del nostre tràgic passat.
Fraga és la prova, l'encarnació de la traïció dels nostres polítics transicionals, la poca convicció amb què van defensar uns drets que haurien d'haver estat irrenunciables, més amplis, clars i democràtics que no els actuals. Fraga va aconseguir que a la constitució espanyola ens convertíssim en una cosa anomenada 'nacionalitat'. Vam passar de ser una regió a ser una entelèquia. I Roca, Solé Tura i tots plegats es van fer la foto somrients i abraçats al vell feixista que els va saber utilitzar maquiavèl·licament.
Fraga és la impunitat. Havia d'haver estat jutjat o inhabilitat per la política democràtica. En canvi, va fundar partits i va arribar a ser president de Galícia. S'imagina ningú que un nazi hagués pogut arribar a presidir un 'land' alemany? Impunitat total i absoluta. Potser ara el jutjaran a l'Argentina, 'in absentia et rigore mortis', per crims de lesa humanitat, de col·laboració en genocidi. Encara hi ha a l'estat espanyol més de cent mil desapareguts i l'estat no té gens la intenció d'esbrinar-ho. I un estrany sindicat feixista ha impedit la investigació judicial en democràcia.
Impunitat. El gran triomf dels feixistes espanyols. El seu passaport a la democràcia restringida. Els seu domini i control del relat. El desconeixement del passat a fons, sobre una base de justícia i veritat, els ha absolts per sempre més. I aquesta impunitat, pactada i acceptada pels nostres submisos i mesells polítics de la transició, és la llosa sota la qual ha quedat sepultada per sempre la nostra dignitat cívica i política.
Oblidar ha estat el nostre crim per complicitat. Per ètica i honor no es podia, no es pot, oblidar Grimau, Vitòria, Granados i Delgado, Montejurra, la descolonització de la Guinea Equatorial i les seves conseqüències sagnants, o l'assassinat del jove estudiant Enrique Ruano, llançat al buit per la policia, que Fraga, aleshores ministre de Franco, va fer passar per suïcidi, l'any 1969.
La seva implicació en aquests crims, i el silenci que han pactat tots aquests anys, són la prova de la nostra indignitat.
Hi ha una imatge, tanmateix, que em va impactar profundament. Recordo que encara era una mica innocent i em vaig quedar glaçat en veient-ho. En la primera visita oficial a Catalunya com a president de la Junta de Galícia, ell i Jordi Pujol, president de la Generalitat, van fer una ofrena floral a la tomba de Lluís Companys. Cobrien de flors els cadàvers de les víctimes per passar pàgina. Cinisme. Aquelles flors segellaven el pacte d'oblit sobre les víctimes del feixisme a Espanya. Aquelles flors servien també per esvair la fortor que desprenia la transició i els qui n’eren protagonistes. Fraga i Pujol. La clau i el pany.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015