Opinió

 

<41/88>

Marta Rojals

24.07.2009

Una altra realitat incòmoda

Últimament han emergit a la superfície informativa dos casos de violació de xiquetes que, entre l’un i l’altre, impliquen un total de tretze perpetradors, la majoria d'edat escolar. I de nou ens posem les mans al cap, ara perquè toca, perquè surt a les notícies, perquè som Europa i aquí, aquestes coses, no les podem consentir. Si més no, les que se saben i són nostres, perquè, si no se saben i a sobre no són nostres, ens podem estalviar la feina de mirar cap a un altre cantó.

I penso, per concretar del tot, en el terrible exemple del Congo, altrament dit República Democràtica, una ironia denominativa que amaga la realitat de milers de dones i xiquetes violades, tan solament des de principi d'any, per soldats propis i estranys. I, malgrat que les víctimes ja es compten per centenars de milers des que se’n va començar a parlar internacionalment, ja és vist que les paraules, si massa mal fan, també se les emporta el vent.

Explicat així, en fred, tot són números. Explicat en calent, són poblacions senceres de dones i xiquetes escomeses salvatgement, públicament, múltiplement, davant la família i dels veïns; forçades per uns hòmens que tenen filles, mares o germanes, a tenir relacions sexuals amb fills, pares i germans; prenyades pels abusadors, contagiades del VIH i d'alguns altres mals, escorxades de l’aparell digestiu i reproductor, esterilitzades a cop de matxet, o amb un feix de bales entranya endins; i, per a acabar-ho de reblir, les que sobreviuen encara són rebutjades per la comunitat, pels parents i per elles mateixes, per impures, per dones, o per ambdues coses alhora. Dones que, sense morir-se necessàriament, hi perden del tot la vida.

I de tot això, en diuen ‘violacions com a arma de guerra’, i ‘accions per a desmoralitzar la població civil’. Els efectes són aquests, sens dubte, però la causa és molt més profunda, i l’hem d’anar a buscar en l'aspecte més fosc d’una espècie humana entestada a demostrar, amb fets i no paraules, que no es pot estar de cometre les pitjors barbàries, si se sap impune. En aquest cas la guerra és la coartada perfecta. Quin gran argument! Doncs molt bé: enviem-hi els cascos blaus perquè uns i altres es matin i es desmoralitzin segons els protocols de la llei internacional de conflictes armats; ara, les dones i les criatures, que ens les deixin en pau. Però em temo que serà cosa de temps que els interessats no es busquin una altra excusa, i ja hi tornarem a ser.

Escriure sobre això, costa. Parlar-ne, també, i és comprensible. Allò que no és tan comprensible és que costi tant de posar-hi fil a l’agulla. Llastimosament, quatre barrils de petroli belluguen més exèrcits que no milions de cossos profanats i saquejats íntimament i psicològica amb el subterfugi de la guerra. I que, casualment, eren, són o seran de dones: carn de canó de segona divisió. I si, a sobre, parlem de congoleses, ruandeses, liberianes o bangladeshines, de tercera o de més avall i tot.

Sigui com sigui, és difícil d'escatir quina mena d’empara els podem oferir des d’un continent que, en els conflictes bèl·lics més recents, ha vist passar pel mateix terror milions de ciutadanes sense més resposta que la de deixar-ho constar a les estadístiques d’arxiu de les Nacions Unides. Si som conscients de la magnitud de les xifres, de l’abast global de la barbàrie, d’aquesta gran, immensa, infinita vergonya humana, si ja no podem dir que són mals que no es veuen, no ens restarà sinó admetre, amb tot el dolor del món, que són mals que no es volen mirar.

Editorial