Així de salvatge

Dilema al Raval. 'M'estimo més l'afacció ràpida que no esperar a haver d'aixecar cadàvers i anar al dipòsit a comptar morts: així de salvatge'. És com s'expressa la fiscal de l'Audiència Nacional espanyola, Maria Dolores Delgado, en relació amb els onze veïns del Raval empresonats fa un any i mig. Doncs sí: ben salvatge. A sac i en cru: s'estima més de tenir innocents engarjolats que no equivocar-se. Però no és un 'error' salvatge de poder empresonar innocents? L'ou o la gallina de Guantànamo: món de dilemes que interpel·len.

Dilemes perversos sovint. Ja ho va etzibar Joan Saura al Raval pel boc gros: 'millor per excés que no per defecte'. Essent l'esquerra de debò, no està gens malament. Tan pervers com el dilema formulat el 1992 per Niklas Luhman per encetar el retorn (si és que mai se n'havia anat) del tabú de la tortura: 'en cas d'amenaça de bomba de rellotgeria, cal aixecar la norma irrenunciable de la garantia de la dignitat humana per obtenir la confessió sobre l'emplaçament de la bomba i la 'manera de desactivar-la?'. I, apa, tots a cercar respostes kafkianes a les respostes enverinades del Poder.

El gener del 2008, arran de l'hospitalització de dos ciutadans bascos torturats per la guàrdia civil, amb costelles trencades, pulmons perforats i hematomes pertot arreu, l'editorial d'El País no es va estar de prendre partit, eufemísticament, pel dilema: 'un ús racional de la pressió significa que ha de tenir raó de ser, com, per exemple, descobrir un 'zulo', però no pot haver-hi coacció, ni maltractaments'. Què separa la prima línia indesxifrable entre 'ús racional de la pressió' i 'maltractaments'? Demaneu-ho a l'editorialista: no ho sé pas. O a la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, que ha constatat 117 denúncies per tortures infligides als Països Catalans el 2008. Tot just ahir, l'ex-relator de l'ONU contra la Tortura, Theo Van Boven, va remetre una carta pública alertant de la pervivència dels maltractaments arran del pròxim judici contra el ciutadà basc Unai Romano, acusat d'haver col·laborat amb ETA. Síntesi sintètica: a Unai li van esberlar la cara i l'ànima a comissaria. Des de la presó, algú va filtrar la instantània del dolor, publicada a tot arreu sinó a la premsa espanyola. Uns quants anys després, la fiscalia va arxivar la denúncia, tot suggerint de denunciar l'Unai per fals testimoni i per haver gosat acusar els agents de maltractaments. Així de feréstega s'expressa, també, la democràcia espanyola. Puny de ferro i guant d'espart.

Malauradament, podríem continuar resseguint aquest retaule del bestiari. Dimarts (atents a la cabriola antològica) el Tribunal Suprem espanyol va dictaminar que el tancament d'Egin va ser il·legal. N'hi ha per a llogar-hi cadires: onze anys després, que aviat és dit, senyor Garzón. Bestieses, salvatjades i bajanades que demostrem, també, com de fotuda és la democràcia espanyola. Fantabulosa i estuplèndida. Inquisidora alhora, perquè la mateixa sentència que absol l'editora de ‘Egin' allibera també vuit ciutadans bascos del delicte (delicte?) de promoure la desobediència civil. Empresonats durant deu mesos l'octubre del 2000, l'Audiència Nacional espanyola els condemnà a nou anys de presó. I han hagut d'esperar precisament nou anys, tants com la sentència, per poder tornar a respirar. És possible que el procés mateix (nou anys d'incertesa, de llibertat coartada, de criminalitzacions) fos el càstig real pretès pel Poder? És ben possible: a la llum dels fets i mentre els dossiers de desoris s'acumulen a tones, el càstig pren noves fesomies i dimensions.

Posem per cas. J'acusse, senyor Rangel. Dreyfus encadenats el segle XXI: els ‘papers' del treballador immigrant Abdelbarie Dahane, veí de Sant Joan de les Abadesses acusat de gihadisme, són ben legals per a empresonar-lo injustament dos anys, entre 2005 i 2007. Però esdevenen inútils papers mullats per a deixar-lo viure lliure entre nosaltres. Absolt de tot delicte el passat 12 de maig per l'Audiència Nacional espanyola, poques hores després la policia espanyola el detenia per comunicar-li l'ordre d'expulsió i portar-lo al centre d'internament de la Zona Franca. Sinistra venjança puntual de la raó d'estat decidida en algun despatx oficial. De ben segur. Afortunadament, un jutge va suspendre l'ordre dijous, després de la mobilització veïnal sota el crit 'Abdelbarie, et volem a Sant Joan!'

I és aleshores que hom no pot deixar d'enyorar en Sebastià Salellas, homenatjat aquest dies, al cap d'un any de la seva absència, quan escrivia: 'la veritat és que estic tan atemorit pel model de seguretat dels nostres estats socials i democràtics de dret que ja fa mesos que m'han desaparegut les poques ganes de somriure que tenia. (...) Em penso que n'hauríem d'estar convençuts perquè aquest silenci de cementiri no ens converteixi, simplement, en arruïnats habitants del Leviatan global, obedients a la norma de seguretat i còmplices de tota aquesta tragèdia dels drets humans'. En Mohamed Iqbal, arran dels onze empresonaments de la guerra preventiva decretada al Raval, suggereix ben bé això mateix: 'si hi ha d'haver judicis, que n'hi hagi, però que no facin un show d'allò que no existeix'. I la clava: el dilema del show. De l'espectacle del clavegueram estatal. De la propaganda de l'estat-guerra. De l'horror i del terror de Maquiavel. Del temps mort i suspès de la tortura. En Sebastià i en Mohàmed, com a Prometeus encadenats, per la tragèdia dels perversos dilemes oberts entre justícia i seguretat, poder i esperança, confiança i por, realitat i futur.

Resum bèl·lic: tanquen diaris il·legalment, detenen veïns nouvinguts sense proves, empresonen pacifistes per absoldre'ls i jutgen torturats per haver denunciat tortures. Així de salvatge és la prova del cotó de la democràcia. Així de bèstia. Així de colpidora. Així de trista. I així anem.

'Quosque tandem, Catilina, abutere patientia nostra?' Per als qui tenim por en temps difícils, Brecht va escriure: 'valent serà qui els combati, / savi serà qui en frustri els plans / només qui el venci salvarà Alemanya'. Complex i complicat. Però indestriable i imprescindible. Inútil no fer-ho. De fet, la cosa més inútil que podem fer: no fer res. Ben res. Així de salvatge també.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet