Opinió

 

<40/88>

Xavier Montanyà

08.11.2013

Franco, cristià exemplar

No cal que ningú em recordi que hi ha capellans que van fer costat al poble i que alguns van ser perseguits pel franquisme. Precisament, ara hi ha un grup de sacerdots bascos que es querellen a l'Argentina. Tampoc, que sectors progressistes de l'Església van fer el seu paper contra el règim, als seixanta i als setanta. D'acord. Dit això, si em permeteu, continuaré criticant una institució que va tenir un paper clau en l'aixecament de Franco i a l'hora de mantenir-lo en el poder, a costa de la sang de milers i milers de ciutadans, molts dels quals avui encara demanen justícia, veritat i reparació. Unes demandes, diguem-ho clar, que no han rebut mai el suport de les jerarquies de l'Església Catòlica. Més aviat les han tractades d'impedir, com quan es va debatre la llei de la memòria. O les han menystingudes. Potser perquè la veritat els fa culpables.


Sectors catòlics crítics, progressistes i, fins i tot, l'abat de Montserrat creuen que els bisbes haurien de fer una declaració explícita sobre el franquisme. Prediquen en el desert. La resposta dels bisbes ha estat tímida, angelical, es refermen en una declaració antiga en la qual accepten 'les mancances i els errors que, com a membres de l'Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà i, humilment, demanem perdó'. El clau l'ha acabat de reblar el cardenal de Barcelona, Martínez Sistach, que ha dit que caldrien 'estudis històrics objectius' sobre el paper de l'Església Catòlica durant el franquisme.


Té gràcia que exigeixi objectivitat aquell que s'alimenta del poder i la fantasia, i dels diners i ajuts d'un estat, hereu del franquista, que amb el concordat del 1953 va consolidar els privilegis de l'Església Catòlica a l'estat espanyol. A més a més, dient que calen estudis històrics objectius desqualifica el treball fet pels historiadors que, majoritàriament, desmunta el relat que justificava i sostenia la dictadura franquista i l'Església Catòlica. Sistach sembla situar-se per damunt de la ciència de la història. Posar en dubte l'objectivitat d'historiadors com Paul Preston, Julián Casanova o Hilari Raguer, per exemple, és digne de la Fundación Francisco Franco.


Ja ho he dit gairebé tot, però hi tornaré a insistir. Encara que sembli picar ferro fred. Un dels treballs més ben documentats que conec és 'La Iglesia de Franco', de Julián Casanova. Episodi important. L'abril de 1937, la legió Còndor va bombardejar Guernica. Mil sis-cents morts i milers de ferits. Els primers bombardeigs de la història d'Europa contra la població civil indefensa. Els nazis apliquen tècniques d'extermini en massa per ajudar Franco. Ell mira d'ocultar-ho, i carrega la culpa als bascos. El periodista George Steer desmenteix la versió oficial i informa de la massacre des del Times i el New York Times. Consternació internacional. Franco demana ajuda a l'Església. Els bisbes redacten la 'Carta col·lectiva de l'episcopat espanyol als bisbes del món'. Vidal i Barraquer no la signa.


El document donava suport incondicional a Franco, demonitzava els republicans, convertia l'aixecament en una qüestió religiosa i, de retruc, deixava mans lliures per a continuar exterminant impunement. A més, el text minimitzava la repressió franquista, amb una mirada benvolent, justificatòria, gairebé. Heus-ne ací un fragment: 'En morir sancionats per la llei, la immensa majoria dels nostres comunistes s'han reconciliat amb el Déu dels seus pares.' Matar rojos era fer el bé, llavors?


Ben al principi de la guerra, el primer que va alertar el món de la connivència de l'Església Catòlica amb els rebels feixistes fou l'escriptor catòlic Georges Bernanos, a 'Els gran cementiris sota la lluna'. Després del fracàs de l'expedició del capità Bayo a les Balears, l'estiu del 1936, feixistes italians i falangistes subvencionats per Joan March van cometre matances bestials de civils a Mallorca. Més de mil morts en dos mesos. Bernanos ho va viure i es va indignar per l'actitud del bisbe i les autoritats eclesiàstiques, a qui 'la matança d'aquells desgraciats no els va arrencar ni una paraula de censura, ni la més mínima reserva', sinó que es van conformar 'organitzant processons d'acció de gràcies'. Ja ho va dir el bisbe de Cartagena: 'Beneïts siguin els canons, si en les bretxes que obren hi floreix l'Evangeli.'

Editorial