Opinió

 

<40/88>

Xavier Montanyà

26.04.2013

El saltataulells va nu

Hi havia una vegada un saltataulells que, a còpia d'estimar tant, i tan apassionadament, la cultura, la va arrasar fins que no en va quedar res. Quan res ja no hi havia, la bestiola va prosseguir, implacable, fins a confiscar el darrer bastió, un vell convent, prop de les Drassanes, allà on els catalans antics havien lliurat heroiques batalles contra una altra mena de saltataulells: els saltamarges, una plaga que va venir de més enllà del riu per quedar-se.


Val a dir que, fins ara, els enclaustrats havien resistit, heroicament, com els càtars a Montsegur, els embats cruels de l'analfabetisme polític i les lleis comercials o turístiques, en pro i en defensa de l'art d'avantguarda, contemporani, experimental, la ciència, la imatge i el debat d'idees. Tenien antenes obertes al món, no es miraven gens el melic i sempre estaven disposats a donar refugi conventual a tot pelegrí que, en la foscor de la nit, gosés trucar a les seves portes. Hi havien aixoplugat el pitjor i el millor de cada casa. Sempre tenien a punt un llit, una taula i una galleda d'aigua fresca. Bona conversa i bon vi.


El saltataulells diu que construeix estructures d'estat. Els monjos del convent n'eren una, ben sòlida i ben antiga. Més antiga que no el convent. És una de les darreres estructures d'estat que la bestioleta ha enderrocat, convençut, i convencent en ferm els seus, que feia exactament al contrari. I ja no diguem com ha escanyat les estructuretes joves, innovadores i experimentals que florien amb penes i treballs per certes contrades de la nostra geografia pàtria. Nyac! Ganivetada al coll, i penjades cap per avall del pom de la finestra. A vomitar sang i a esquitxar la pica i els marbres. 


Fins i tot, un dia, salta que saltaràs, de taulell en taulell, va arribar fins a Rússia, a manllevar tres unces d'estructures. Però sembla que les promeses que van arribar del fred s'han esvaït en les boires estelades que l'envolten nit i dia. I és que, en el fons del fons, és un romàntic, com bé diu, amb displicència i sornegueria, l'aristòcrata colltort, mirant-se'l de reüll, per damunt la gepa.


El saltataulells és una mica traïdor. Ho sap tothom i és profecia. Però quan s'enverina d'ambició i enveja esdevé un espiadimonis d'ulls demoníacs. Vola, i vola, i espia, i espia. L'espiadimonis sap que allà sota la muntanya de Montjuïc, l'avvocato i el nebodet del tiet pianista fan plans per a instal·lar-hi un munt d'estructures d'estat: les que ja hi havia, algunes de noves, i totes unides. Una veritable Fira d'estructures culturals d'estat. Aquests sí que tenen poder, i contactes. I passen olímpicament del saltataulells, l'ignoren, el menyspreen. És per això que la bestioleta, cega d'ira, ha assaltat el convent, l'ha confiscat, i es disposa a cremar-ne tots els mobles. De tots, però, en conservarà un, que col·locarà al bell mig del claustre. Què serà? Home... a tu què et sembla? Pensa una mica. Serà un taulell. Un altar. L'element sagrat que li cal per a continuar la croada anihiladora.


Cada matí, a trenc d'alba, s'enfilarà a la torrassa per fer repicar les campanes. És tasca que ha assumit, sacrificadament, des que el sagristà Brut de Fava va fugir amb la guardiola de les almoines. Després baixarà al claustre i saltarà el taulell unes quantes vegades, cap aquí, cap allà, ale-hop, ale-hop.... per tal de mantenir-se en forma. Acabats els saltironets, es posarà les preuades vestidures de predicar, amb filatures d'or, fetes a mida pels sastres més joves i espavilats de la postmoderna arcàdia burocràtica que habita.


Aleshores es posarà solemne i, ajuntant les potetes com una 'mantis religiosa', amb veu ferma, adreçarà el sermó a la seva cort d'escrofulosos genuflexos, 'rellevants i inqüestionables'. 'Benvinguts sigueu, estimats germans, al nostre laboratori, punt de confluència de la creativitat i generador de continguts que circulen pel territori i internacionalment.' 'Aaaaamén.....!', respondran els seus fidels, acotant el cap, com si preguessin. En realitat, però, ho fan per esclafir el riure. Tothom ho sap, salta a la vista: el saltataulells va nu. I ja és massa tard per a dir-li-ho.

Editorial