No disparin al mestre

La recent acumulació de mestres agredits pels pares d’unes santes criatures han inspirat la proposta de la consellera Rigau d’elevar els docents catalans al grau d’autoritat pública, com ja passa al País Valencià, per tal de, atenció: ‘garantir el civisme’. Ai, carai! Vós també, consellera? Em pensava que això del ‘civisme’ només es feia servir d’esquerres enllà per no haver de recórrer a allò tan rònec de la ‘bona educació’, no fos cas que els ciutadans (i les ciutadanes, ei) se’ns traumatitzessin de sentir dir segons quines coses pel seu nom.

Ja sé que, a aquestes altures, fa mandra haver de treure la pols dels racons més enteranyinats del cervell, però és que em ve a la memòria que va haver-hi un dia que amb la ‘bona educació’ ja anàvem que tiràvem. El Pepet és ‘ben educat’: goita si se’n deien, de coses, d’un sol tret: no tan sols que el Pepet era un exemple de comportament, sinó que aquest comportament elogiable era fruit del bon fer de les persones que l’hi havien inculcat. Aquí, hi jugava tothom, tu, però la més bona de totes és que allò que hi havia en joc era el prestigi de cada casa, una expressió que també deu fer mal de sentir a l'orella sensible i 'xupi-guai'.

Així, al domicili familiar, t’educaven bé o malament, per a goig o desprestigi de la teua parentela. I com que els nanos ja venien mig fets de casa, quan els posaven davant dels mestres, a aquests, només els restava fer la seua feina i en paus. Actualment, com que alguns pares tenen la barra de delegar la ‘bona educació’ dels plançons als docents, aquests, doble feina i, ep, alerta: no me’ls collis gaire o ens veurem la cara al carrer.

La bona educació suposa l’èxit del funcionament de tot un entramat domèstic, és un treball forjat de portes endins. Ara, ‘ser cívic’ és una cosa més de carrer, urbana, circumstancial, de contenidor. El fet de ser cívic o incívic, amb tota la polivalència del terme, suggereix més aviat un mecanisme d’actuació, una forma d'ortopèdia de la conducta, verbigràcia: Oriol, no siguis incívic i fes un petó a la tieta. Senyor Progenitor, faci el favor de ser cívic i no estomaqui la professora. Vostès senten pessigolles? Doncs jo tampoc, ja em perdonaran.

Si tornéssim a dir les coses pel seu nom, potser no tindríem tants disgustos. Potser els pares que avui pretenen adreçar l’expedient dels fills estovant els ensenyants s’enorgullirien de posseir la qualitat de ser ben educats i, per derivació, de ben educar els seus nanos. Potser ja no caldria decretar els docents ‘autoritat pública’ per llei, perquè els pares-estovadors se’n guardarien prou de posar en evidència la pròpia ‘mala educació’, és a dir, s’avergonyirien de fer públic aquest seu fracàs domèstic que avui descarreguen contra les costelles dels mestres. Un cop ben educats, digueu-me rància, això del civisme seria bufar i fer ampolles.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Actualment, com que alguns pares tenen la barra de delegar la ‘bona educació’ dels plançons als docents, aquests, doble feina i, ep, alerta: no me’ls collis gaire o ens veurem la cara al carrer.

Oriol, no siguis incívic i fes un petó a la tieta. Senyor Progenitor, faci el favor de ser cívic i no estomaqui la professora. Vostès senten pessigolles? Doncs jo tampoc, ja em perdonaran.