Opinió

 

<40/88>

Xavier Montanyà

11.10.2011

Ultratge, a la història, a la veritat i a l'ètica

El 9 de setembre proppassat el cos de Salvador Allende era soterrat per segona vegada. Havia estat exhumat per escatir la causa de la seva mort. Veredicte definitu: suïcidi. Allò que els seus pròxims havien defensat sempre. El seu metge, el doctor Oscar Soto, va qualificar la jornada d'històrica. 'Els fets no deixen d'existir perquè s'ignorin --va dir citant Aldous Huxley--. La història, la veritat i l'ètica no poden anar separades'. També va recordar unes paraules de la vídua d'Allende: 'El retrobament entre els xilens no es produirà mentre molts dels nostres compatriotes romanguin amuntegats a les fosses perdudes', per subratllar la decisió de la justícia xilena d'investigar la mort de 712 ciutadans.

En canvi, a l'estat espanyol hi ha uns 140.000 desapareguts del franquisme, denunciats judicialment, que el govern espanyol es nega a investigar. I 30.000 nens segrestats. Franco solament fou superat per Pol Pot. Aquí es va dur a terme una política genocida, d'extermini planificat per l'estat. És per això que els seus representants actuals infringeixen la llei internacional sobre crims contra la humanitat, desaparició i segrest? Quin abisme d'ètica i de responsabilitat democràtica i humana hi ha entre els espanyols i els xilens! Infame transició.

Aquí l'odi feixista, beneït per l'església catòlica, es transmet per via genètica. Esquitxa i contamina. És obscè el menyspreu a les víctimes, miserable la covardia de tots els governs democràtics que no han assumit la responsabilitat de l'estat envers el passat.

Aquí la història, la veritat i l'ètica sempre han anat separades.

La llei de la memòria ha resultat una estafa. La justícia democràtica veta la investigació dels crims de la dictadura. Hi ha 1.196 fosses comunes pendents d'actuació. No s'ha fet un cens d'edificacions i obres realitzades per treballs forçats. Resten 704 vestigis de símbols feixistes. La llei no anul·la les sentències de tribunals franquistes que la llei mateixa considera il·legítims. Molts dels condemnats continuen essent culpables d'un delicte que mai no van cometre: el de rebel·lió militar. Els maquis i els guerrillers no han estat plenament rehabilitats.

A Catalunya la Generalitat del president Artur va liquidant lentament el Memorial Democràtic. Ara l'envia a Montjuïc i anuncia que haurà d'honorar les víctimes de tots dos bàndols. Un pas enrere més. Per a satisfer, suposo, els familiars i amics dels militars que van assassinar Lluís Companys, allà mateix, a la fosa de Santa Eulàlia.

No en van tenir prou amb quaranta anys d'honors, desfilades, misses, medalles, rèquiems, estancs, pensions, vitalicis, càrrecs i privilegis. Són insaciables. Com les hienes. Ho porten a la sang.

Aquest estiu un grapat d'alcaldes del PP s'han tret la màscara. A un poble d'Àvila l'alcalde va profanar un monument funerari amb les restes de deu represaliats dels feixistes, i els familiars van ser insultats i amenaçats. Un altre va impedir l'entrada al cementiri dels familiars de republicans assassinats que volien celebrar-hi un acte. L'Ajuntament de Melilla va atorgar la medalla d'or al policia franquista Ramón Antón Mota per les seves 'virtuts', entre les quals es destaca la d'haver presenciat l'execució al garrot vil de Salvador Puig Antich.

Aviat res no els deturarà. El PP ha anunciat que no derogaria la llei de la memòria (no li cal), però que solament n'aplicaria els preceptes que li semblen bé. Es veu que aquí els governs tenen potestat per a infringir impunement allò que aprova el parlament. A més, tornarà a obrir als visitants el Valle de los Caídos. Traslladarà el cadàver de Franco com recomanen els experts? En dubto.

Beneïts sien l'odi i la crueltat. Trepitgem i escopim acarnissadament els 50.000 assassinats dels anys 40, els 140.000 desapareguts, els 30.000 nens segrestats i les famílies corresponents.

El 20-N es complirà el gran somni de Rajoy. Penetrar a pas marcial al fons tètric de la cripta de Cuelgamuros, quadrar-se solemnement davant la tomba del dictador i pronunciar, orgullós: 'Sin novedad, mi Caudillo!'

Editorial