Opinió
-
Guerra Unionista
Andreu Barnils
13.01.2013
-
Catalans a l'Alcàrria
Xavier Montanyà
10.01.2013
-
Avui per mi, demà per tu
Marta Rojals
07.01.2013
-
Un diplomàtic rebel a favor dels catalans
Andreu Barnils
06.01.2013
-
El cínic Artur i l'espiadimonis pervers
Xavier Montanyà
03.01.2013
-
Pere Navarro, paradoxal
Andreu Barnils
30.12.2012
-
Catalunya-Nigèria: Freedom for Ogoniland
Xavier Montanyà
27.12.2012
-
Bombolles de cava
Marta Rojals
24.12.2012
-
En Màrius va pet
Andreu Barnils
23.12.2012
-
Casos tancats, ferides obertes
Xavier Montanyà
21.12.2012
-
Amb Fuster, el sud també existeix
Martí Estruch Axmacher
18.12.2012
-
Matarem el gall
Marta Rojals
17.12.2012
-
Traïdors
Andreu Barnils
16.12.2012
Xavier Montanyà
13.02.2007
El valor de la veritat
El poeta argentí Juan Gelman, víctima de la dictadura, diu que l’oblit no es resol amb la memòria, sinó amb la veritat. Finalment, per primera vegada a l’estat espanyol des de la mort de Franco, dissabte es va presentar a València la Comissió de la Veritat per investigar els anys ulteriors a la guerra civil, la repressió, els camps d’internament, les presons, les desaparicions i l’exili. Hi van participar Danielle Miterrand i Francesco Cossiga. Franco Fratini, Mario Soares, Jorge Semprún, Desmond Tutu i alguns més hi van adreçar missatges d’adhesió.
És una iniciativa d’entitats de la societat civil, perquè en trenta anys l’estat no ha fet pràcticament res. Vivim en un estat hereu directe de la dictadura que no ha volgut trair els seus orígens, contra, cruelment, la veritat i la justícia que es mereixia el poble. Fixeu-vos, sense anar més lluny, en l’actual debat de la llei de la memòria i la impossibilitat manifesta que la democràcia pugui anul·lar les sentències polítiques de la dictadura. Trenta anys de democràcia i encara sembla que imperi un relat polític popular de la història, hereu de la mentida imposada pel franquisme, amb les seves zones d’ombra i de tenebres, els seus tabús, i un cor insistent de veus conservadores, poderoses, que clamen des de tots els àmbits que no es remogui més el passat, que ens n’oblidem pel nostre bé, que no es denunciïn aquells crims, que les víctimes del genocidi es podreixin en la misèria de l’anonimat. L’església catòlica, que va beneir aquells crims contra la humanitat, els justifica, penso, encara avui, amb la seva actitud immobilista. De retruc, el vice-president de la Conferència Episcopal, cardenal arquebisbe de Toledo, el valencià Antonio Cañizares, ha estat nomenat, per majoria absoluta, membre de la Real Academia de la Historia. Els seus mèrits: demanar de pregar a Déu per la unitat d’Espanya que, per ell, és un bé moral; reivindicar els Reis Catòlics i denunciar la investigació del franquisme com un intent de reobrir ferides ja cicatritzades.
Per fi, amb la Comissió de la Veritat de València, la societat civil endega una iniciativa imprescindible i necessària, humana, per a restablir el veritable relat dels fets i la justícia històrica, formalment, com sigui que, la justícia real, la va impedir la llei d’amnistia del 1977, que és, de fet, una llei de punt final, com les que s’han anat derogant a Xile i l’Argentina. Per a molts, és tard. Ja no hi són. Però mai no serà massa tard perquè els descendents de les víctimes puguem saber la veritat i denunciar, i que resti escrit, allò que va passar realment. És un pas que uns altres països han fet immediatament després de la fi de la dictadura. I des del govern de l’estat. És el cas de Xile, per exemple, amb l’Informe Retigg de l’època de Patricio Aylwin, o l’informe de la tortura que va encarregar, fa pocs anys, Ricardo Lagos. Aquí el mal que es va fer és immens. Crec que encara no tenim idea de la magnitud de l’extermini ni de les conseqüències del dolor causat. I dic extermini perquè Franco i els seus no van fer res més que aplicar al poble espanyol les tècniques d’anihilació que utilitzaven al nord d’Africa contra els rifencs. La guerra va durar fins el 1975. Hi ha qui parla de 300.000 víctimes i de 30.000 desapareguts. Necessitaven eradicar la ideologia i l’actitud d’un poble disposat a tot per una societat més justa, avançada, culta i feliç. I cosa pitjor: no sé si avui ens resta gran cosa d’aquella actitud. Franco ho deia clar: “había que cercenar el miembro podrido”. I ho va fer. Un membre que trobem a faltar i que encara ens causa un dolor real, a estones insuportable, com quan veiem l’obscenitat del PP, que se’n fot i trepitja encara més el record de les víctimes del franquisme, mentre utilitza i manipula les víctimes d’ETA, entre mitres episcopals, banderes espanyoles i collarets de perles.
Acabo de llegir un llibre impressionant que m’ha corprès. “Los girasoles ciegos” de Alberto Méndez, publicat per Anagrama. Catorze edicions des del 2004. Sense publicitat, ni grans muntatges. Una obra d’existència gairebé imperceptible. Un dels personatges lluita al bàndol franquista però es rendeix als republicans, a dos dies de la victòria. S’adona, diu, que no volien guanyar-los, sinó matar-los. No em puc treure del cap el personatge, mentre passo la vista per la llista de les gairebé 30.000 persones soterrades a les fosses comunes del cementiri de València, entre el 1939 i el 1945 (http://www.forumperlamemoria.org/). Hi ha mares i fills, fetus, nadons, “un home sense parla”, cadàvers desconeguts i molts amb nom i cognoms, executats, morts de gana o d’abandó i misèria, crims certificats amb eufemismes, tuberculosis, anèmies... S’intueix el suïcidi, la pena, el maltractament. Molts provenen de convents transformats en presons o camps d’internament. València va caure al final de la guerra. La repressió va ser brutal. És per tots ells, per tanta vida destrossada, que és fonamental la Comissió de la Veritat de València. Contra la ignomínia. Per la vida. Perquè no ens oblidin mai, i no tinguem el menor dubte de la mena de bèstia que tenim al davant.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015