Allò que evidencia la mort d’un poeta

La mort del poeta Miquel Bauçà, com la seva obra, com la seva vida, posen en evidència, per contrast, la fragilitat, la incoherència i les contradiccions d’algunes coses que passen dintre la cultura catalana. Diuen els experts que en Bauçà és una de les veus més importants de la nostra poesia, i es queixen que ningú no l’hagi estudiat encara en profunditat. Qui havia de fer-ho sinó ells? De quina manera programen la seva obra els plans d’estudis mitjans i universitaris? Quina literatura ensenyen els professors i quina fomenten les editorials? És la que hi ha, la que d’una manera espontània crea o crearia el país? O és una altra cosa que fem per ajustar-nos a uns pretesos motlles de rendibilitat o de modernitat, o de modes de mercat internacional? Jo no ho sé. Però sí que sabem que en Bauçà es mantenia al marge, treballant en solitari, sense ajuts, ni directrius, i que tan sols tenia un contacte amb el món de la cultura real, el seu fidel editor Xavier Folch, sense el qual potser no en coneixeríem ni l’obra. Potser restaria inèdita o potser no existiria. Que fràgils que semblen tot d’una les coses més importants de la cultura! Que llunyanes, que desconegudes...

Mentre ignoràvem en Miquel Bauçà, hem parlat molt de cultura catalana. Més ben dit, de gestió econòmica, d’indústria, de promoció... Les discussions sobre com repartir els diners públics són eternes. Personalment, no confio en els polítics, ni en els gremis, que sembla que són l’altra opció de repartiment. Voldria saber quins criteris s'aplicaran. O quins objectius hi ha. De poc em serveix que el repartiment tingui una aparença més assembleària, si els artistes no creen discurs, idees, crítica, i es limiten a fer exercicis de radicalitat formal, més o menys comercials. Sí, d’acord, hem d’intervenir en el món global sense complexos, però seria perillós que, com que per a entrar-hi cal invertir i recuperar calers, limitéssim la nostra creativitat a fer uns productes segons els motlles més rendibles que circulen pel món, d’una manera acrítica. I que em dispensin els qui es pensin que fomento l’autoodi. Ben altrament, demano l’autocrítica imprescindible per a evitar l’engany de creure’ns que tot quant fem és d'allò millor perquè som una nació sense estat i juguem en desavantatge. Em revolta la farsa de pensar que tothom té dret, perquè sí, a rebre diners públics, i a queixar-se, si no li'n donen prou. Això que en diuen crisi, per exemple, del cinema català i del sector audiovisual, s’arreglaria amb més diners? Em temo que no. De moment, és, senzillament, de poca qualitat. I si la base ha de ser l’ensenyament universitari, no puc evitar l’escepticisme: una part considerable dels ensenyants són professionals del sector que prou han demostrat què saben.

Fa anys, a TV3, vaig sentir per primera vegada la consigna que un programa cultural s’havia d'adreçar als consumidors de productes culturals. Fins aleshores creia que s'adreçava a la gent en general, i als interessats en la cultura en particular. Si l’objectiu únic és de vendre, es prostitueix la cultura, per definició: parlem de comerç. És per això que en aquella TV sols resten espais per a llibres i compactes. Han desaparegut per sempre més els programes culturals de fons, que toquin temes d’àmbits diversos, més abstractes, que parlin de coses que ningú no ven ni compra al quiosc. En un any de gestió del tripartit, no ha canviat absolutament res a la televisió pública. És vergonyós. Per què hi ha aquesta fòbia a la cultura? Si això és allò que fem per la cultura catalana amb els diners públics, des d’un mitjà públic, podem plegar. Diu molt poc del concepte que tenim de cultura en sentit ampli. A més, aquest mitjà imposa modes i estils, tan formals com de contingut, que influeixen el sector privat, i que tampoc no han variat des que l’esquera governa. Conclusió: la cultura ha de ser rendible, i els ciutadans som consumidors. Si una cosa no es ven, o no té audiència, no interessa. I això sembla que val per a tots els sectors. És l’al·lèrgia al contingut, a l’experimentació, a la crítica, al risc, al debat d’idees. Aquesta tendència existeix, és forta; espero que no sigui majoritària. Són idees desordenades que em vénen al cap aquests dies que tot em sembla d’una banalitat obscena. Per contrast.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet