Una història d'esperança

Hi havia una vegada un país que patia una crisi terrible. Espantosa. Milions de persones s'havien quedat sense feina i moltes altres, sense casa. L'alcoholisme dels homes feia estralls, els suïcidis s'espargien, i la immigració era massiva. Moltes dones pobres quedaven soles i amb fills. Deprimida, la massa de la població passava pels pitjors anys de la seva vida. I aleshores, quan tot semblava perdut, quan l'esperança ja no hi era, el govern del país va començar a fer coses increïbles. Coses mai vistes fins aleshores. Coses que, llegides ara, semblen d'un altre planeta.

Primer, enmig de la pitjor crisi econòmica de la seva història, el país va crear un sistema de pensions. Per primer cop a la història, els majors de 65 anys rebien un xec cada mes. Segon, el govern va fer el mateix amb els milions d'aturats: donar-los diners mentre no tenien feina. No havia passat mai. I tercer: com que les empreses no donaven feina, les va donar el govern. Quinze milions de persones es van posar a treballar en empreses creades per l'administració. Tothom es preguntava, en aquest país que us dic, com era possible que el govern hagués fet aquestes tres coses enmig d'una crisi. Ben bé, d'on treia els diners el govern?

Amb els anys la història s'ha anat sabent. Es veu que el president del país va decidir crear un impost especial pels rics més rics. D'aquí treia els diners. En plena crisi els va anar a buscar. I va crear un impost pensat només per a la gent que guanyava per sobre de l'equivalent a 275.000 euros l'any d'avui en dia. El president va dir que per sobre d'això, el govern s'ho quedaria tot. Sí, crearia un impost del 100% a tot cèntim que superés el topall màxim de 275.000. Penseu que avui en dia Messi guanya milions l'any. I Fainé també. Així, per exemple, si un ric guanyava 1 milió d'euros l'any, ell se'n quedava 275.000, però el govern se'n quedava els 725.000 restants. Amb aquests diners el president del govern podria pagar més fàcilment els aturats, les pensions i enviar a treballar a més de quinze milions de persones.

I la guerra, el president també podria pagar la guerra on s'havia embrancat.

Però la història mai no és fàcil. I la història, real, que us explico, ens diu que aquesta nova proposta no va agradar gens al partit de dretes del país. 'Està creant un impost del 100%. El govern s'ho emporta tot !' deixen tot exaltats. Va haver-hi grans crits i debats. Finalment, el partit de dretes i el d'esquerres van arribar a un acord. Van dir, mira, crear un impost del 100% pels rics més rics, és massa. Creem-lo del 94%. I sí, sí, en aquest país que us dic, en aquest país que mai diríeu quin és, per cada euro de més que superés els 275.000 euros l'any, el govern se'n quedava 94 cèntims. L'home ric, 6 cèntims. L'impost del 100% es va quedar en el 94%. L'acord es va firmar, va tirar endavant, i amb aquests diners el govern d'aquest país, que mai diríeu, va poder posar més fàcilment en funcionament, en plena crisi, un sistema de pensions, un d'atur i crear 15 milions de nous llocs de treball. I la guerra, pagar la guerra també.

Aquesta història que us explico és real. El partit de dretes, és el Partit Republicà. El d'esquerres, el Partit Demòcrata. El president es deia Franklin Delano Roosevelt. El país, qui ho diria, són els Estats Units d'Amèrica. El president Roosevelt va ser tan estimat que el van escollir quatre cops seguits. És l'únic que ho ha aconseguit. I va ser l'any 1944 que el govern nord-americà, presidit per ell, va aplicar un impost del 94% als nord-americans que guanyessin més de 25.000 dòlars l'any, l'equivalent a uns 275.000 euros d'avui en dia. 

Jo en sóc bastant fan, dels EUA, la veritat. 

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Alguns països ensenyen com sortir de la crisi