Pere Navarro té un pla

Pere Navarro sap prou què fa. Sembla una broma, però no ho és. No improvisa. No s'equivoca. Té un objectiu clar i està determinat a aconseguir-lo. Un pla i un equip. No l'aturen ni els millors consells ni les pressions més fortes. No s'hi valen precs ni preguntes. La decisió ja ha estat presa i no la canviarà. No té por i està disposat a arribar fins al final.

El desvetllament de la consciència catalana i el procés polític consegüent porten els partits a abandonar la indefinició i les mitges tintes. Evidentment, parlo de la indefinició sobre el futur nacional de Catalunya. Quan la decisió col·lectiva era lluny i alguns la veien pràcticament impossible, la indefinició no penalitzava els partits. La puta i la Ramoneta eren fenomenals per a anar tirant. Probablement era un valor positiu. Els partits podien no resoldre aquesta qüestió i els punts de vista diferents dins les seves files eren bàsicament un ornament graciós. Però ha arribat el moment de decidir i no s'hi val al discurs imprecís o poc definit.

Convergència va deixar l'ambigüitat fa un parell d'anys o tres i va optar per la independència. ERC va abandonar aquells festeigs amb el federalisme de l'Espanya plural de Zapatero ja fa uns quants anys. La CUP no l'ha gastada mai, l'ambigüitat, i ara potser li cal abandonar una certa rigidesa que no li fa cap favor --ni tampoc al procés d'independència--. ICV mira de guanyar temps i ajorna tant com pot la decisió. Però és difícil de pensar que podrà mantenir la indefinició fins a l'últim moment. El mínim lideratge polític que cal per a continuar pintant alguna cosa ho desaconsella. Unió tampoc no és capaç de sortir de l'atzucac on va entrar per no haver sabut entendre els nous temps (en aquest cas cal assenyalar clarament els màxims dirigents... perquè la base ja ha votat clarament en alguns congressos i consells nacionals). El PP i Ciutadans també han abandonat les posicions conciliadores, si és que n'havien tingut mai.

Per evitar la desaparició, el PSC de Navarro sap que ha de recomençar. Ha de fer net. El sector espanyolista ha guanyat els darrers congressos --força mancats de rigor democràtic i poc representatius de la composició de les bases del partit--. Ha guanyat i té tot el dret d'imposar la seva línia política. Totes les enquestes els pronostiquen un descens humiliant a les pròximes eleccions, municipals i parlamentàries. Però Iceta, Zaragoza, Lucena, Balmón i companyia pensen en termes de cost d'oportunitat. I saben que mantenir el regne de taifes els passaria una factura molt pitjor. Quin és el càstig per a una línia unionista dura? Quin és el càstig per a l'olla de grills? Cap partit que estimi el seu futur no pot acabar aquest any sense una posició clara i homogènia sobre el futur de Catalunya. Prendrem la decisió més important de la història del país. Ningú no entendrà que un partit no tingui una proposta concreta per al futur col·lectiu. I Navarro i els seus no volen ni independència, ni federalisme, ni cap avenç en l'autogovern català. Estan decidits a torpedinar qualsevol pas en aquesta direcció.

Descartada la via sobiranista, el dilema del grup dirigent del PSC era mirar de mantenir un cor de veus plurals en pro de l'essència històrica del partit --i ser castigats pràcticament fins a la desaparició--, o tancar files i desfer-se dels crítics esperant que passés la tempesta, ni que això els aboqués a una marginalitat de futur desconegut. Els capitans del partit ja han decidit --acompanyats, apadrinats o empesos per Rubalcaba, no cal dir-ho-- i s'estimen més ser pocs però ben avinguts. La decisió l'han presa en veient-se atrapats entre la puixança de Ciutadans, a la banda unionista, i l'expansió d'ERC, a la banda de l'esquerra.

El postpujolisme, encara que es faci estrany de parlar-ne ara, sembla que liquidarà abans el PSC que no pas CiU. Mentre hi havia un enemic, la unitat i la pinya eren necessàries. Quan hi va haver poder i cadires, també s'imposava un silenci que, en acabar-se el repartiment de càrrecs, s'ha trencat. Ara tothom vol dir-hi la seva. Hom podria pensar que contra Mas s'hauria d'imposar un nou silenci-unitat de resistència, però el procés d'independència no ho ha permès. Al PSC hi ha força gent que es creu el país i que sap que no hi ha futur sense llibertat. I quan arriba l'hora de prendre la decisió, aquesta gent no vol ser còmplice d'una mort col·lectiva. Alguns ja han fugit o han estat foragitats de la nova delegació del PSOE a Catalunya --que en aquests darrers congressos va guanyar la possessió de les sigles PSC--. Alguns altres n'acabaran marxant i cerquen la manera més intel·ligent de fer-ho.

S'ha acabat el temps de la indefinició sobre el futur de Catalunya. Potser perquè tenen una dimensió més gestionable, Unió i ICV no han sofert la dissidència interna i la cosa no els ha passat factura. Però no podran acabar el 2014 sense prendre partit i concretar. Tinc la impressió que es decantaran a favor de la independència. En canvi, el PSC ja ha decidit. Serà a la trinxera del PP i Ciutadans contra la voluntat sobirana de Catalunya. Navarro no vol cap referèndum. Iceta no vol dret de decidir. Lucena no vol sobirania catalana. Sí que volen continuar controlant el partit i apartaran del camí tothom qui els faci nosa. L'estratègia és aquesta: replegament. Tàctica d'autoprotecció i defensa davant l'amenaça. Més val pocs que no pas mal avinguts. Ho han decidit. Preneu lloc i observeu, que comença l'espectacle.

perecardus@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

El desvetllament de la consciència catalana i el procés polític consegüent porten els partits a abandonar la indefinició i les mitges tintes.

Iceta, Zaragoza, Lucena, Balmón i companyia pensen en termes de cost d'oportunitat: saben que mantenir el regne de taifes els passaria una factura molt pitjor.

Navarro i els seus no volen ni independència, ni federalisme, ni cap avenç en l'autogovern català.