Opinió
-
Supervivents
Marta Rojals
11.02.2013
-
Viatge al passat
Andreu Barnils
10.02.2013
-
Shell culpable, finalment
Xavier Montanyà
08.02.2013
-
'Air of confidence'
Andreu Barnils
03.02.2013
-
Tal faràs, tal cobraràs
Marta Rojals
03.02.2013
-
França, gendarme d’Àfrica
Xavier Montanyà
01.02.2013
-
L''indepe' innocent
Marta Rojals
28.01.2013
-
Pensamiento Navarro
Andreu Barnils
26.01.2013
-
De quin estat parlem?
Xavier Montanyà
25.01.2013
-
'Esto es España'
Marta Rojals
21.01.2013
-
Holocaust
Andreu Barnils
20.01.2013
-
La traïció dels líders d'una generació
Xavier Montanyà
18.01.2013
-
La banyera d’en Duran
Marta Rojals
14.01.2013
Xavier Montanyà
08.03.2013
Pare Chávez, que esteu en el cel
Va ser a Ciudad Bolívar, Veneçuela, l'agost passat. A l'octubre hi havia eleccions. Tot el país bullia. L'Orinoco baixava amb el màxim cabal. La ciutat celebrava la Fira de la Sapoara, un peix suculent, que només apareix una vegada l'any, quan el riu va ple. És una fera que no mossega ham, cal capturar-lo amb 'atarraya', xarxa circular, de llançar i plegar. Des del passeig vora el riu, l'espectacle és extraordinari, febril. Sembla que el riu regali tones de peix. Els pescadors no paren: llancen xarxes, les recullen i les buiden a terra. Fan cua, l'un darrere l'altre. Es passen l'ampolla de rom Cacique. Els peixos saltironegen, es recaragolen, desesperats. N'hi ha desenes, centenars. Hi ha mil paradetes de menjar, música, roba, cerveses, tatuatges, peix fregit. Un Cafarnaüm delirant, estrident, una engatada col·lectiva.
Entro a la Reina de l'Orinoco, una vella taverna, cara al riu, al passeig porticat. A les parets, caixes i caixes de cerveses. Polar. Polar light. Solera verda. Solera blava. Els parroquians se les beuen l'una darrere l'altra. Xafogor asfixiant. Una cua immensa als lavabos col·lectius. Molta pixera. Em diuen que les dones continuen xerrant i rient mentre fan la feina assegudes a les tasses. El cambrer em recorda Hugo Cholo Sotil, l'ex-jugador peruà del Barça. Una foto a la paret, cremada pel sol, de jove amb cabellera, m'ho confirma. És clar que també podria ser un dels Chunguitos. Sotil em serveix la primera Solera de les moltes que cauran.
Música a tot drap. Merengue. Rumba. Salsa. Fotos antigues de pesca, de militars, de futbol. Chávez hi és omnipresent. 'La Revolución bolivariana no se va.' A l'esquerra, com una aparició, una verge presideix la festa. És una obra entre Ocaña i Miralda. És una mena d'altar, amb una marededéu de colors, molt guarnida. Vermell, argentat, brillant, groc. Espelmetes de tots colors. Garlandes de Nadal. La dama comparteix altar amb el bust d'un indígena, una índia mig despullada i la figura d'un negre que sembla vestit de guàrdia urbà de gala, amb salacot. També hi ha Hugo Chávez, somrient, aixecant el puny. I de gala, amb medalles. 'Unidos, venceremos.' Fa respecte. I el Che. El conjunt és intrigant, festiu, bonic. Damunt un prestatge d'obra, hi ha més espelmes i els clients hi van dipositant les ofrenes. Un got de rom. Una cervesa. Una bossa de caramels. Una cigarreta. Cada dia, a primera hora, Sotil endreça l'altar, m'expliquen. El neteja i hi renova les ofrenes als ídols. Hi posa una cervesa de cada marca. Una ampolla de xampany. Dues de rom. I un manat de bananes, o un platet d'arepes, segons el dia. I prega una estona, concentrat, abans de fer pujar la persiana.
Hi ha molta gent, riallades, discussions. Entra un vell i dos nens que duen una tortuga multicolor en una capsa de cartró. 'Quina tortuga més maca', dic. 'No, és un morrocoy...' 'Ah! Jo també en tinc un a Barcelona...' Xerrem de tortugues, morrocoys i dels seus costums. 'La meva, s'adorm tres mesos, quan fa fred.' 'Quèèèèèè?', diuen els nens. Tinc la impressió que em prenen per boig. El vell somriu. Al fons, una taula exuberant, de senyores insinuants, amb un transvestit cridaner i exagerat. És molt simpàtic. 'Saps per què Chávez li diu "majunche" a Capriles, el seu contrincant?' 'Per què és una merda. És un ningú.' 'Jo em pensava que "majunche" era una mena d'animal', dic. Riu. Li brillen els ulls. 'No, i ca, però també li diu porc...' 'Què en penseu, de Capriles?', demano als de la barra. 'Capriles.....?', diu Sotil aixecant la vista del diari, 'és un feixista disfressat, de família mooooolt rica, de l'extrema dreta, amics de Pinochet. Ve d'un grup que es diu Tradición, Familia y Propiedad.'
'Mira, camarada', em diu un home vell, impecable. 'Celebro que la setmana passada em van donar la pensió de jubilat. Sí. No m'ho creia. Si la meva difunta visqués... Això, abans era impossible. I ara, cada mes, entren diners directament a la meva llibreta d'estalvis. Gràcies a Chávez. Abans, si et quedaves sense feina, o et feies vell, no veies mai més ni un ral, tret que et trobessis una olla sota terra. Una altra cervesa?' 'I la medicina?', pregunto. 'Ara arriba a tots els pobles. Són molt bons, són metges cubans. Abans trigaves hores a trobar un metge.' Estan eufòrics. S'entrebanquen els uns amb els altres, quan parlen. Discuteixen pels detalls.
Passen les hores, cauen milions de cerveses. El senyor gran diu adéu. 'Bé, vaig a veure si ja ha baixat el preu del peix. Quan he arribat era massa car. Fins aviat.' El transvestit també se'n va, més alegre, i ben acompanyat. En sortir, acota el cap davant la verge i el comandant. 'Sou molt religiosos', dic a Sotil. 'Estem agraïts... A mi, la verge em va salvar el bar d'una inundació. Fa deu anys el riu es va desbordar.... Però també votem, sobretot votem, que és molt important. Jo reso cada matí. I voto Chávez, el cor de la pàtria!'
L'endemà, a primera hora, el passeig de l'Orinoco era un camp de batalla desert. Les dones escombraven llaunes, plàstics i peles de fruita. Sotil feia pujar la persiana. Em va saludar, alçant les celles. La marededéu, la Reina de l'Orinoco, enlluernava i tot. Les cerveses, renovades, glaçades, netes. Les espelmes, enceses. Ella semblava somriure. Chávez, sempre. Tot optimisme. 'Units, vencerem.' Quan vaig tombar la cantonada, vaig topar amb l'avi Morrocoy. 'Home!, bon dia!', em va dir, radiant. Com si fóssim amics de tota la vida. Va ser una trobada casual, o m'esperava?, vaig pensar. 'Ahir a la nit no podia dormir. No em puc treure del cap allò que vas dir.' 'Què vaig dir?' 'Que el teu morrocoy dormia tres mesos seguits.' 'Sí, dorm tot l'hivern.' 'I no menja, ni beu, ni.... res de res?' 'No. Res de res.' '¡Cooooooooñoooo!', digué girant la mirada, tèrbola, de caparra, cap a l'Orinoco. I allà es va quedar. Com petrificat. Jo vaig continuar passejant riu avall. 'Coooooñooooo!', vaig sentir a l'esquena, uns quants metres més enllà. Era un 'coño' més baixet, més íntim, celestial.
Dos mesos més tard, a l'octubre, Chávez va guanyar impecablement les eleccions. Ara s'ha mort. Avui és dia de dol a la Reina del Orinoco. En pau reposi.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015