Nosaltres, les dones lliures

El Tribunal Suprem espanyol, que pensa en tot, ha anul·lat l’ordenança de l’Ajuntament de Lleida que prohibeix de transitar amb burca pels espais municipals. D’aquesta manera dóna la raó a l’Associació Watani per la llibertat i la justícia [sic], que troba que obligar una dona a treure's el burca vulnera la seua llibertat religiosa, mentre que la Paeria considera que la fantasmal vestimenta atempta contra la igualtat d’homes i dones al marge de qualsevol consideració espiritual.

Molt rebé.

Tothom hem vist alguna vegada el típic reportatge en què unes musulmanes amb vel integral afirmen que van embolicades per convicció i no pas perquè les hi hagi obligat cap home ni cap imam, valgui la redundància. Que la seua tria ha sigut lliure i voluntària i vaja, que ho poden deixar quan vulguin. Respecte de les musulmanes que no surten al reportatge, els seus marits, pares i germans (hòmens) ens asseguren això mateix. De manera que, des d’aquí fins al final de l’article, Déu o Al·là ens guardaran prou de dubtar del seu testimoni.

Als no fonamentalistes, aquesta determinació d’anar dins un sac pel fet de ser d’un sexe determinat se’ns fa difícil d’entendre. Les dones ens mirem de reüll les nostres semblants, o allò que en seria la funda, i pensem que, si de debò s’engabien de grat, és que en el fons els han escalfat el cap. No entenem que portar burca, amb les incomoditats que comporta, sigui una tria més lliure que la de portar un cilici.

Nosaltres, que si volem som lliures de comprimir-nos el pitram ‘all night long’ amb uns sostenidors farcits com matalassos, doncs no ho entenem.

Nosaltres, que si volem som lliures d'anar vestides amb minifaldilles arran de cul per poder seure i pujar escales com si tinguéssim una pixera permanent, no ho entenem.

Nosaltres, que si volem som lliures de fer equilibris durant tooota una festa sobre un pam de taló per a gaubança del ‘lobby’ dels callistes, no ho entenem.

No ho entenem perquè cap religió ni cap home mai no ens han obligat a posar-nos aquest tipus d’artificis, que ens coarten els moviments i ens cosifiquen els pits, els culs i les extremitats inferiors. Tu mires les revistes, les pel·lícules, els videoclips, els programes de televisió, i pots seguir les tendències o no fer-ho. Quina sort que tenim, de poder triar què volem ensenyar i de quina manera, oi? Oi? Segur que els nostres companys, pares i germans (hòmens) si els entrevistessin en un reportatge, també afirmarien això mateix.

A l’altre extrem, el burca és pensat per a reduir el cos de la dona a un embalum que passi per alt a la bragueta dels senyors integristes. El cas és que, casualment, tant l’opció de parodiar el cos femení com la d’esborrar-lo, pensades per als hòmens, han estat acceptades de grat per moltíssimes dones que les han assumit com eleccions lliures i personals. Aquesta és la gran victòria dels seus promotors, magistral, subliminar, paradoxal. Rebin des d’aquí l’enhorabona.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet