L'estat de cop

Ahir, a les 10.30, tècnicament i aparentment, la Núria Pòrtulas es va asseure a la banqueta dels acusats del cau d'excepció de l'Audiència Nacional espanyola. No solament ella. Vora seu, de manera imperceptible però ben real, hi compareixien també, ben incòmodament, tot el Departament d'Interior, la Divisió d'Informació dels Mossos d'Esquadra i Joan Saura mateix. Perquè, ensems i alhora, s'hi jutjava una determinada moda, nefasta i perversa, d'entendre l'antiterrorisme i d'equiparar dissidència amb delinqüència.

Quan, entre escomeses policíaques i sis detencions, la Núria va asseure's per afrontar una petició fiscal de cinc anys per 'col·laboració' amb una banda armada inexistent, Saura també posava un peu al tribunal especial. Perquè era el moment, finalment i dos anys i mig després, de poder desmuntar la fantasia policíaca que ha construït el cas i la cobertura política, farcideta de mitges veritats i de mentides senceres, dels qui l'han emparada. Començava a esfondrar-se la causa sumaríssima que va sacsejar les comarques de la circumscripció de Girona el febrer de 2007 i, tal vegada, tot ha començat a caure 'com un terrós de sucre que se t'escapa entre els mans', com va reconèixer Joan Delort mateix fa ben poc en relació amb el pretès gihadisme del Raval.

D'entrada, ja era així abans de començar, perquè el ministeri fiscal mateix demanava la pena mínima prevista pel codi penal i reconeixia la manca de tota prova més enllà de cartells i adhesius. De sortida, ja veurem què passa: com ens en sortim amb la Núria, com se'n surten en Saura i companyia i el seu tel de silenci espès. Però resta clar que els invisibles que maneguen els fils i s'engresquen amb la barroera guerra preventiva van decidir de dur la Núria al TOP que és encara l'Audiència Nacional espanyola, perquè és l'únic indret paradisíac del vell somni parapolicíac on es pot condemnar sense proves.

I tanmateix, abans del matx judicial, ja s'acumulaven els cúmuls de despropòsits acumulats als reports redactats des d'algun despatx dels mossos. Quatre eixos construint una acusació espúria que batega entre Kafka i l'absurd de Ionescu. Primera suposada prova: l'acusada 'és d'ideologia anarquista'; descoberta nul·la, que la Núria mai no se n'ha amagat i ja ho sabíem abans de començar. Segona: que a més d'identificar-se amb les idees llibertàries al país de Ferrer i Guàrdia, del Noi del Sucre i de Puig Antich, exerceix conseqüentment. És a dir, que els mossos han demostrat al detall totes les protestes públiques en què ha participat, en un atestat que capgira de bell nou els rols d'acusadors i acusats: perquè l'única cosa que demostren és fins a quins extrems ha arribat el control social a casa nostra, que la Núria portava el megàfon en una manifestació (oooh!) i que són ben incapaços d'acreditar una sola il·licitud penal. Ahir ho van tornar a demostrar, defugint deliberadament que els delictes de base ideològica, propis del dret penal d'enemic hitlerià que jutja allò que ets i no pas allò que fas, és l'ADN de les repúbliques bananeres. En el cas que ens pertoca, per a ser precisos, de les monarquies bananeres.

Més. Tercera hipòtesi que els tombarà: no hi ha cap banda armada. L'excusa adduïda era que la Núria havia participat en campanyes de solidaritat per l'alliberament de Joan Surroche, empresonat a Itàlia per la crema de trens implicats en la deportació d'immigrants. La justícia italiana mateix, en l'òpera bufa de la democràcia berlusconiana, l'ha absolt. Per tant, la hipotètica banda armada unipersonal ja s'ha esvaït. No existeix. Au.

El quart esquer, en fi, és el més dramàticament tragicòmic: la sospita, sospitosament sense proves, que la Núria es disposava a fer 'un pas més'. Com a conversa de bar de carretera entre mossos de la divisió d'informació amb tres gintonics de més, passi. Com a indici judicial sotmès a contradicció és ben ridícul, llevat que se'ls acudeixi de citar com a perita la pitonissa Aramis Fuster, que a aquestes alçades em mereix molta més confiança que no pas els mossos que desfilaren ahir per l'Audiència Nacional espanyola per provar de provar allò que no pot provar-se. Perquè el salt al buit, finalment, no l'ha fet pas la Núria: l'han fet els mossos precipitant-se a l'abisme de detenir sense proves. I després arriba el judici i resulta que les proves encara no han aparegut. Carai. Que s'ho facin mirar, doncs, avui millor que no pas demà. Perquè, si hem de rutllar sobre la base de l'expansió difusa de la sospita permanent contra determinades idees, haurien d'entestar-se a ampliar encara més les presons. O se’ls faran petites. Afortunadament, i ho saben, són uns quants en aquest racó de món que continuen exercint el dret fonamental de pensar, de dissentir i d'actuar. A plena llum i a cara descoberta.

Dos processos, doncs, i un tercer d’encara més insondable. El que ens interpel·la directament, a nosaltres mateixos: com no ens podem permetre el luxe de callar o aquestes coses continuaran passant; com no hauríem de perdre mai la capacitat d'indignació contra atropellaments insuportables; com ens deseduquen mirant a una altra banda; i com la classe política és experta a amagar el cap sota l’ala. De la conjunció de tots tres processos en sura, finalment, el debat sobre models socials i models policíacs. La batalla que dirimeix les tensions permanents entre llibertat sacrificada a l'altar de la seguretat i els costos impossibles dels drets civils de la guerra preventiva amb els corresponents estralls sinistres. Si la condemnen, continuarem dient que ens volen culpables i que no som pas innocents. Si l'absolen, com anhelem molts, caldrà continuar esmicolant la llei del silenci de la impunitat.

13 de juliol de 2009, doncs: nosaltres i la Núria i el seu petit Guantánamo local. I ells. Els invisibles de la divisió d'informació. I la factura pagada per la Núria a la bestreta: detinguda incomunicada el 7 de febrer de 2007, empresonada 120 dies a l'estepa castellana per cortesia de la policia autonòmica i des d'ahir amb l'espassa de Dàmocles que dirimeix la supervivència de la llibertat concreta o la llosa de la victòria de la por i de la (in)seguretat.

Potser rutllar així no és pas un cop d'estat. Però és l'estat de cop. Amb tota l’artilleria per a trasmudar-nos de ciutadans lliures a súbdits mesells. En el cas que concorre, a més, amb la vella mania, sovintejada i enquistada, condensada en una paràbola cínica però oportuna: la que diu que el poder és com un violí. S’agafa amb l'esquerra i es toca amb la dreta. Aquest és el drama i el frau. De debò.

Per això tinc ganes de llegir la sentència aviat. Ganes de l'endemà. D'un endemà en llibertat per a la Núria. Per a dir a en Saura: i ara què, rei? I ara què?

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet