Cervells envasats al buit

Pels mitjans de comunicació catalans volta un anunci que, a la manera de 'Aquí hi viu un del Barça', porta penjat el feliç epígraf 'Aquí reciclem'. A la rereguarda de la dita campanya, resumidament, hi tenim el Departament de Medi Ambient i Habitatge, i, a trinxeres, treuen el cap una parella de simpàtics voluntaris, tan ficticis com animosos, que figura que han obert un bloc a internet per fer-nos denteta bo i explicant la seua apassionant aventura domèstica com a classificadors dels residus de la llar. La Judit i el Xavi, per aquest ordre, ens conviden a encendre a les cuines de tot arreu la flama de l’esperit del capità Enciam, allò dels petits canvis que són poderosos: sàvies paraules, les del nostre heroi d’infantesa, que ens porten a concloure que els grans canvis, per força, bé ho deuen ser més.

I, quan parlem de 'grans canvis', no ens referim pas a encoratjar el compromís del consumidor-separador de residus amb un enunciat equívoc que equipari el fet de distribuir la brossa en cubells de coloraines amb l’acció manifesta de 'reciclar'. En aquest cas, reciclar seria si cosíssim els culs dels pots de flam amb un cordill per fer-ne telèfons casolans, o si amb els manyocs de bosses del súper farcíssim els coixins. De manera que, Judit i Xavi, ja podeu demanar al conseller que us despengi la placa de la porta, o que us la canviï per la de 'Aquí classifiquem, i que l’ajuntament hi faci més que nosaltres', tot i que potser quedaria una mica llarg. El cas és que, de separar a reciclar, n'hi ha un bon tros a peu, així que fem-ne via.

Per una banda, les Judits i els Xavis ens comprometem de gust a espolsar-nos la mandra de les orelles i a fer passar religiosament els residus que toquin per la guardiola dels nostres contenidors de capçalera; però, per una altra banda, potser ja començaria a ser hora que els qui tinguin a l’abast el maneig dels fils legislatius es deixin estar de romanços, d’anuncis de 'bon rotllo' i musiquetes de Pascal Comelade, i posin fil a l’agulla per plantar cara de manera seriosa i definitiva a l’avenç epidèmic de la cultura que podríem anomenar de l’embalatge compulsiu.

Jo no sé si s’ha de trucar a la porta de la Comissió Europea, de les Nacions Unides o de l’Aplec del Cargol, però tampoc no és la meua feina saber-ho. Allò que sí que trobo que no té ni cap ni peus és que vagis a comprar iogurt, i que a les botigues te’l venguin repartit en tants recipients de plàstic, vestits cadascun amb una etiqueta de paper que diu 'iogurts', i encara agermanats tots per una funda de cartró que torna a dir 'iogurts'. Com es pot ser més ridícul? Calla, sí que se'n pot ser: a l’extrem de l’absurd, hi ha aquella casa d’embotits que t’envasa les llenques de pernil dolç d’una en una, en un total de dues, 'para su comodidad'. Aquest malbaratament demencial hauria de ser considerat un delicte ecològic. A qui li cap al cap que encara no ho sigui?

Amb tants pots plastificats, plàstics embalats, vidres empaperats, llaunes embolicades, bosses precintades, films, porexpans, brics i pacs, la nostra cuina acabarà semblant la d’un afectat de síndrome de Diògenes. Ara per ara, tota la voluntat que posem a esdevenir reciclaires en potència i fer contentes les conselleries amb percentatges de bon ensenyar, topa d’un cop sec amb aquesta llumenera de societat de consum que permet legalment la lliure circulació de residus nous de trinca; residus fins i llampants, concebuts per a ser, de manera encoberta i 'para su comodidad', carn de contenidor. Així que, senyors, facin el favor: la pròxima vegada que els demani una capsa, no me la venguin dins d’una altra capsa; pensin si no són més aviat vostès, els qui hàgim de reciclar.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet