Opinió
-
Supervivents
Marta Rojals
11.02.2013
-
Viatge al passat
Andreu Barnils
10.02.2013
-
Shell culpable, finalment
Xavier Montanyà
08.02.2013
-
'Air of confidence'
Andreu Barnils
03.02.2013
-
Tal faràs, tal cobraràs
Marta Rojals
03.02.2013
-
França, gendarme d’Àfrica
Xavier Montanyà
01.02.2013
-
L''indepe' innocent
Marta Rojals
28.01.2013
-
Pensamiento Navarro
Andreu Barnils
26.01.2013
-
De quin estat parlem?
Xavier Montanyà
25.01.2013
-
'Esto es España'
Marta Rojals
21.01.2013
-
Holocaust
Andreu Barnils
20.01.2013
-
La traïció dels líders d'una generació
Xavier Montanyà
18.01.2013
-
La banyera d’en Duran
Marta Rojals
14.01.2013
Mercè Ibarz
20.06.2007
My generation
L’al·lèrgia envers la societat de l’espectacle se m’ha fet greu aquestes setmanes, sobretot quan a l’horitzó va aparèixer l’ombra que els mitjans projectaven sobre la Fira de Frankfurt, la Buchmesse: la foscor provenia d’un diari influent d’aquella ciutat i, servilment, l’engrandien els diaris de referència de les nostres ciutats, a Barcelona com a Girona, en català com en castellà. Tots cantaven missa colonial. Quan vaig saber que Quim Monzó hi farà el pregó inaugural, vaig respirar. Només una mica, és clar, perquè l’alegria és prohibida. Ni seny ni rauxa. Però, vés, sí, me n’alegro.
No he engegat la tele, no he comprat diaris. He tornat a cantar “My generation”. De les paraules que deien els Who quan molts i moltes dels qui ara escrivim i publiquem regularment ni ho ensumàvem, que érem escriptors, només hi ha un vers difícil: “Yeah, I hope I die before I get old (Talkin' 'bout my generation)”. Hi ha massa gent de la meva generació que ha mort jove, no puc dir aquest vers així com així. Però si ens situem a l’època en què els Who ho cantaven, i a primers dels 70 encara sonaven molt, també en aquest punt la cançó té raó: abans morir jove que esdevenir un subproducte postfranquista.
M’ho he estat rumiant i no hi trobo altre enfocament. Tal i com el periodisme ha plantejat les coses fins ara, no tinc més remei que situar-me en el moll de la meva generació: fa trenta anys, quan jo en tenia vint, escriure en català era ser modern i ser del propi temps era ser antifranquista. No eren les úniques maneres de ser modern, però sí de les més sòlides. Trenta anys més tard, els dèficits democràtics són enormes arreu on miro, en el terreny cultural com en els altres, des del més senzill fins al més complex. És possible que s’hagi de demanar constantment perdó per existir? Que tantes coses del franquisme no tinguin rectificació sinó més i més feracitat?
Ara ens demanen si escriure en català és condició identitària. Torno als Who. // “People try to put us d-down (Talkin' 'bout my generation)”: La gent mira de rebaixar-nos, deien els Who // Què volen que sigui, si de literatura parlem? Enfocar-ho des del punt de vista de la diversitat és pertinent però aquesta perspectiva sovint és una mercaderia cínica i val més anar al tanto, segons amb qui es debati la cosa. Mai no s’havia parlat tant de diversitat que quan Sarajevo va ser bombardejada el 1992.
Les complexitats de la literatura són unes altres. En general, qui escriu en català també ho fa, ho fem, en castellà per guanyar-nos la vida. Canto els Who. // “Just because we g-g-get around (Talkin' 'bout my generation)”: Precisament perquè ens en sortim // Però és un fet no prou estudiat que, a qui escriu només en castellà, de poc li serveix haver-se separat del català perquè la mirada colonial espanyola, persistent en les seves elits al cap de trenta anys de postfranquisme, només el veu com un alien. Potser pels joves escriptors és una mica distint. Potser. Ja ho sabrem algun dia. Però així és per a la meva generació i la precedent, sigui quina sigui la llengua que escrivim.
“Things they do look awful c-c-cold (Talkin' 'bout my generation)”: les coses que fan els vells –els franquistes i els no tan vells postfranquistes—són espantoses. Com ara dir que la comitiva literària a Frankfurt hi serà perquè els escriptors en llengua castellana se n’han retirat i així ens han donat permís. Quin insult per a tots els escriptors! Postfranquisme pur.
No vam fer la ruptura, no tenim en conseqüència ni una trista reforma. “I'm not trying to cause a big s-s-sensation (Talkin' 'bout my generation)
I'm just talkin' 'bout my g-g-g-generation (Talkin' 'bout my generation)”. Això fa la cançó de 1965, composada i cantada per un grup que es deia Els Qui. Una cançó identitària, en efecte. D’aquell tèrbol atzur de ser tantes voltes rebel, que va escriure la Marçal... La Buchmesse no té gaire importància en realitat, només hi compta l’ocasió de veure l’estat de coses en acció, la representació de l’espectacle del postfranquisme, què en fem de tot plegat.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015