Opinió
-
Un manual de vida independentista
Pere Cardús
17.04.2013
-
Si és que hi ha cases d'algú
Marta Rojals
15.04.2013
-
The Witch is dead
Andreu Barnils
14.04.2013
-
L'avvocato del capo di tutti capi
Xavier Montanyà
12.04.2013
-
Sentit d’estat per a tenir veu al món
Pere Cardús
10.04.2013
-
Català de segona classe
Marta Rojals
08.04.2013
-
Necessitem un soldat Manning
Andreu Barnils
07.04.2013
-
Chinua Achebe, paraules contra el racisme
Xavier Montanyà
05.04.2013
-
Bitcoin, els diners del futur?
Andreu Barnils
31.03.2013
-
Fer bugada
Marta Rojals
25.03.2013
-
Té futur la llengua espanyola als EUA ?
Andreu Barnils
24.03.2013
-
L'ajut català als bombardeigs franquistes
Xavier Montanyà
22.03.2013
-
Una altra de superherois
Marta Rojals
18.03.2013
Marta Rojals
17.06.2013
Desestructures d’estat
Gràcies a la televisió i la ràdio públiques, molts catalans van començar a dir 'bústia' de la bústia, 'segell' del segell, i 'cumulonimbus' dels cumulonimbus. Els afeccionats al futbol van aprendre a dir bé 'àrbitre', 'davanter' i 'escapolir-se de l'escomesa'. La canalla vam créixer pensant que programes com 'El lloro, el moro, el mico...' o 'Pasta gansa' eren normals de tenir en una ràdio pública, i que un '30 minuts', un 'Persones Humanes' o un 'Club Super3' eren formats normals de tenir en una televisió pública.
Ens pensàvem que tenir tot això tan a l'abast com l'aigua era una cosa normal, fins que van començar a sortir una colla de bolets anomenats 'teles autonòmiques', i des d'Espanya ens van assegurar que 'la nostra' era allò: una tele autonòmica, i que 'la ràdio nacional de Catalunya' era una emissora regional. A l'APM radiofònic, i després televisiu, ens passaven talls de les teles 'autonòmiques' i ens feien riure. Les comparacions són odioses, diu la saviesa popular de quan no existia 'La nit al dia', el 'Polònia' o el departament de nous formats de TV3.
M'hi jugo un pèsol que no són pocs els catalans que, per explicar el país als amics espanyols, els expliquen com és la tele de casa. I ho fan amb aquell orgull que es guardarien prou de confessar davant dels compatriotes, tu ja m'entens.
Perquè els catalans no seríem catalans com Déu mana si no ens tiréssim pedres a la teulada pròpia. I de vegades, com aquell nen malcriat a qui mai no ha faltat de res, menystenim els mitjans públics sense pietat, des del nostre tron entapissat de l'Ikea: Quin programa més dolent. Quina merda de documental. Quin presentador més fluix. Quina poca gràcia. Bah, poso Telecinco, que a la tele no fan res. Perquè el catalanet com cal, si fos a fer ell, sempre ho faria millor.
Sí, segur que els nostres mitjans públics tenen moltes coses a millorar. Però també és segur que la manera de millorar les coses no és empitjorar-les. Em refereixo a empitjorar-les per després poder començar a dir que tenen poca qualitat i acabar sentenciant que són un luxe que en temps de crisi blablabà. Encara és hora que ens arribi una excusa semblant respecte de les subvencions a poderosos mitjans al servei d'interessos privats més poderosos encara: mirin, hem de tancar l'aixeta, que si les escoles, que si els hospitals. Silenci a la sala.
Home, si a força de clausurar delegacions de TV3, acomiadar personal de l'ACN i corresponsals territorials de Catalunya Ràdio es demostrés que un sol hospital sortia de la precarietat, encara diries, ves, què hi farem. Però guaitin les xifres que ens fan saber el Grup Barnils: els estalvis d'aquestes escombrades fetes fins ara són de l'ordre del 0,0002%, 0,001%, o a tot estirar el 0,003% del pressupost de la Generalitat. Per poc que entenguem en finances, no semblen pas quantitats que facin sortir de la pobresa cap institució.
Justament ara que el nostre país necessita estructures d'estat en plena forma, és lògic que alguns les vulguin més febles que mai. Però aquests 'alguns' ens pensàvem que ens vindrien de fora: 'Los niños catalanes muriéndose de hambre y ellos dale que dale con la teletrés y el catalán.' I no, tu: a casa nostra, que hi ha de tot, tenim uns desmantelladors collonuts que ja els fan la feina, i encara els deuen demanar perdó per trenta anys de molèsties. Beneïda crisi, deuen pensar, que fa passar per necessaris tots els mals.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015