Opinió
-
Un manual de vida independentista
Pere Cardús
17.04.2013
-
Si és que hi ha cases d'algú
Marta Rojals
15.04.2013
-
The Witch is dead
Andreu Barnils
14.04.2013
-
L'avvocato del capo di tutti capi
Xavier Montanyà
12.04.2013
-
Sentit d’estat per a tenir veu al món
Pere Cardús
10.04.2013
-
Català de segona classe
Marta Rojals
08.04.2013
-
Necessitem un soldat Manning
Andreu Barnils
07.04.2013
-
Chinua Achebe, paraules contra el racisme
Xavier Montanyà
05.04.2013
-
Bitcoin, els diners del futur?
Andreu Barnils
31.03.2013
-
Fer bugada
Marta Rojals
25.03.2013
-
Té futur la llengua espanyola als EUA ?
Andreu Barnils
24.03.2013
-
L'ajut català als bombardeigs franquistes
Xavier Montanyà
22.03.2013
-
Una altra de superherois
Marta Rojals
18.03.2013
Marta Rojals
06.05.2013
Viure sense por
La pitjor cosa que podia passar ja passa: els qui manen sobre nosaltres han perdut la por. O potser no n'han tinguda mai, però ara se'ls nota més la filosofia. Amb el cop de destral als ajuts a la dependència ens demostren que ja no temen el futur, aquest pou d'incertesa que des de sempre ha angoixat la humanitat: què serà, serà?, què em pot passar?, què em passarà? Ha de ser meravellós viure sense patir per si mai hauràs de patir. De segur que dóna per a fer plans de jubilació i tot.
Molts de nosaltres ja sabem com acabarem: tard o d'hora, algú s'haurà de fer càrrec de nosaltres i dels nostres fluids. Per això es va inventar l'amor. L'amor és poderós i on no arriben els diners arriba el sacrifici de qui t'estima. La majoria ho hem vist tota la vida: exèrcits de mares, filles, germanes que, des que el món és món, han acabat amb l'esquena asclada d'aixecar cossos que no es valen i amb les mans encetades de rentar els culs dels pares, fills, sogres i germans. No és bonic, tot això.
Històricament, els hòmens s'han dedicat a allò altre: els diners. Tenir diners de sobres va molt bé perquè pots delegar la feina bruta que donen els teus malalts i així la teua dona no ha de faltar a tantes classes de pilates. Un assalariat amb bata blanca te'ls aixeca del llit, te'ls banya, te'ls alimenta, te'ls entreté. Per un preu més assequible, algú amb xandall també te'ls pot posar unes quantes hores al sol o davant la tele mentre envia 'whatsapps' o escolta el futbol.
Els diners fan miracles o, si més no, una cosa molt semblant. Per això algun espavilat va pensar que les curadores per amor a l'art tenien dret de percebre una remuneració per a atendre els seus estimats, com aquelles treballadores de la pròpia llar que es pensaven que, com que feien les mateixes coses que la dona de fer feines d'un ministre, ja volia dir que treballaven. A veure si ens entenem: el teu malalt és privat, el meu submarí militar és públic. El teu malalt té els dies comptats, el meu submarí, el meu AVE, el meu banc, continuaran rodant quan ni tu ni jo no ho puguem explicar. De manera que estimeu-vos els uns als altres i a callar.
I què passa quan un malalt sense diners es queda sense amor? Potser els ho podríem demanar a aquells hòmens i dones tan xerraires que vagaregen per la ciutat. Hauríem de tenir una mica de paciència, perquè no s'han pres la pastilleta, però n'hi ha per a triar i remenar, perquè cada dia n'hi ha més. Alguns s'aturen al mig del pas i gesticulen a l'aire, i, com que no es dutxen, els vianants canvien de vorera i les adolescents els traspassen amb una ganyota. N'hi ha que estan molt enfadats amb les seves veus. Uns altres s'han d'asseure perquè els supuren els peus, blaus i embotornats. N'hi ha que directament no tenen peus. Molts parlen amb el seu cartró de vi, que és més barat que no l'aigua, i infinitament més barat que no l'amor més barat.
S'ha de viure molt lluny del món per no tenir por de tot això. Per no témer de perdre la feina, perdre l'amor, perdre el cap, i haver de dependre dels altres. O potser només és una qüestió de tenir fe, perquè ens consta que els qui manen sobre nosaltres són gent de fe. O potser tampoc, potser només és qüestió d'estar segur que mai no necessitaràs res de ningú que no li ho puguis comprar amb diners, perquè no te'n faltaran mai.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015