La impressionant història dels Guastavino

Aquest dimecres vaig quedar atrapat per la figura dels arquitectes Guastavino, gràcies al seu gran divulgador als Estats Units, l'enginyer John Ochsendorf. Aquest jove professor del MIT va fer una conferència il·luminadora a Nova York i vaig tenir la sensació que la febre Guastavino als EUA tot just comença. Ara és una febre humil i potent, de professors i institucions, però podria arribar a ser popular. El professor Ochsendorf, per exemple, paga un dinar a qualsevol que li descobreixi obres de Guastavino no catalogades i ens va ensenyar fotografies on efectivament es veu entaulat amb els feliços descobridors. Ell en diu l'exèrcit de 'guastafarians'.

Ochsendorf va saber explicar de meravella tres aspectes clau dels arquitectes catalanoamericans. La història personal, la tècnica i el llegat. La història personal, molt americana, és la d'un immigrant que triomfa als EUA. L'arquitecte o, més ben dit, mestre d'obra Rafael Guastavino (1842-1908) va marxar de Barcelona quan tenia 39 anys. Separat de la dona i de tres fills, que van marxar a l'Argentina, ell es va quedar amb el quart fill i se'l va endur als Estats Units. Va arribar-hi acompanyat de la mainadera i dos fills més d'aquesta. 'Les conclusions, les traieu vosaltres', deia somrient Ochsendorf. En qualsevol cas aquí tenim un mestre d'obra (figura molt important a Catalunya, a mig camí de l'arquitecte i l'enginyer) que arriba de Barcelona sense saber parlar anglès. Doncs quan es mori hi haurà centenars d'edificis repartits per tots els EUA que portaran el seu segell. Guastavino freqüentarà els grans arquitectes i milionaris del moment, i la seva companyia, Guastavino Company, registrarà vint-i-quatre patents. Res no defineix millor l'èxit de Rafael, però, que la seva mort. Quan es va morir construïa l'església catòlica de Saint Lawrence d'Asheville. No la van acabar fins mesos després. Aleshores el van enterrar dins. Això sí que és un final de mestre d'obra com Déu mana: que t'enterrin a l'església que has construït.

La segona cosa que atrapa de Guastavino és la tècnica. No deixa de ser allò que nosaltres coneixem com la volta catalana, en ús a la Mediterrània des de fa més de sis-cents anys, i que va florir sobretot a Catalunya. Aquesta tècnica és molt útil per a fer voltes, cúpules, sostres. Queden uns interiors preciosos. És Guastavino qui la va introduir als Estats Units, en va fer unes adaptacions tècniques i la va patentar. Fins aleshores els americans feien servir una altra tècnica per construir cúpules, tècnica que t'obliga a tenir la cúpula acabada per tal que aguanti. És la tensió, que la manté ferma. És la tensió que s'exerceixen les peces entre si que fa que la cúpula no caigui. Això sí, has d'esperar a posar l'última peça per tal que el joc de tensió sigui complet i funcioni. Per tant, amb aquesta tècnica cal muntar la cúpula damunt una estructura de reforç. Quan la tens acabada, quan poses l'última peça, retires l'estructura i 'voilà', aguanta. La volta catalana, en canvi, és molt més ràpida i barata de fer. No li fa falta estructura de reforç. A més a més, resisteix els incendis.

Amb la volta catalana no és la tensió que fa aguantar la cúpula. És la forma que li dónes quan la construeixes. Això és més fàcil de dir que no d'explicar i John Ochsendorf explica, meravellat, que avui hi ha cúpules o escales de Guastavino que des del MIT es pregunten com coi aguanten i tenen doctorands investigant-ho. Els càlculs matemàtics no saben explicar-ho. De fet, diu Ochsendorf, els Guastavino van tenir sort d'arribar als Estats Units quan no es demanava gaire paperassa per construir edificis. Avui dia no rebrien el permís per construir perquè no podrien provar matemàticament que l'edifici aguantés. Es nota que a l'enginyer Ochsendorf li encanta que l'enginyeria del segle XXI no pugui demostrar que les tècniques medievals funcionen. I funcionen: dels centenars i centenars de cúpules, sostres, escales i voltes fetes per Guastavino als EUA, no n'ha caiguda ni una.

A més a més, gràcies a aquesta tècnica la cúpula aguanta mentre es construeix i no has d'esperar a posar l'última peça. Aquí als Estats Units no havien vist res d'igual i a Nova York es concentraven gernacions, embadalides, per veure com els treballadors construïen la cúpula de la catedral Saint John the Divine. 'Mira, construeixen la cúpula des de dalt i no des de baix. Van construint cúpula mentre ells mateixos seuen damunt la part ja construïda ! I la cúpula no cau!' Semblava un miracle.

Finalment, l'impressionant llegat. Va ser Guastavino fill (1872-1950) que va impulsar l'obra fins a uns extrems poc habituals: la Cort Suprema dels Estats Units, l'estació de metro Grand Central de Nova York, el Carnegie Hall, el Queensboro Bridge, la Biblioteca de Boston. No acabaríem. Van intervenir en uns 200 edificis a Manhattan i 900 a tot el país. La majoria, com l'Oyster Bar, fets pel fill. Molts americans tenen al cap algun edifici Guastavino perquè realment són interiors espectaculars. La gent del carrer se'ls estima, aquests espais, sobretot a Nova York, i per això dic que els catalanoamericans Guastavino podrien arribar a ser molt populars. A la conferència, per exemple, hi havia treballadors del metro explicant que volien muntar visites guiades Guastavino per la ciutat. I la gent sap com arribar secretament a l'estació de metro City Hall, la primera de la ciutat, avui en desús i fantasmal, dissenyada per Guastavino pare. Com que la majoria d'obres, però, les signaven els arquitectes principals, i no els Guastavino, que en molts casos només feien les cúpules o voltes, el seu nom no és conegut. És ara que Ochsendorf, i el seu exèrcit de 'guastafarians', el volen treure de l'oblit. Amb l'ajuda i la feina, entre més (i em va agradar molt de veure-ho), de l'Institut Ramon Llull i la Farragut Fund for Catalan Culture in the US.

Els 'guastafarians' van disparats. El 2010 Ochsendorf va publicar el magnífic llibre 'Guastavino Vaulting” (2010), i enguany ha inaugurat una exposició a Washington que farà escala a Nova York (2014) i Barcelona (2015). Com diu Mary Ann Newman, 'serà la tornada del fill pròdig'. La tornada del fill pròdig als Països Catalans. Perquè, diguem-ho tot: Guastavino era nét, fill i pare de catalans. La seva vida, fins gairebé els quaranta anys, va ser Barcelona. Però néixer, allò que se'n diu néixer, ell va néixer a València, on va viure uns quants anys de petit mentre son pare va treballar-hi de fuster. Als Estats Units, ara no em feu dir quin dels amics milionaris de Guastavino, solia dir: 'Quedeu-vos vosaltres els edificis de Guastavino. Jo prefereixo aquests vins tan bons que sempre té, i aquestes paelles tan bones que cuina.' Suma-li ara que segons Ochsendorf el document més antic trobat a la Mediterrània on es parla d'aquesta tècnica es va escriure a la ciutat de València l'any 1382. Era una carta del rei Pere IV que avui es guarda a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, on demanava als aragonesos que baixessin a aprendre una tècnica molt revolucionària que feien servir els valencians. Fixa't tu. València. Que semblava que no hi era, i ara és pertot. 

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Els seguidors dels arquitectes catalanoamericans no paren de créixer als Estats Units.