Opinió
-
Un manual de vida independentista
Pere Cardús
17.04.2013
-
Si és que hi ha cases d'algú
Marta Rojals
15.04.2013
-
The Witch is dead
Andreu Barnils
14.04.2013
-
L'avvocato del capo di tutti capi
Xavier Montanyà
12.04.2013
-
Sentit d’estat per a tenir veu al món
Pere Cardús
10.04.2013
-
Català de segona classe
Marta Rojals
08.04.2013
-
Necessitem un soldat Manning
Andreu Barnils
07.04.2013
-
Chinua Achebe, paraules contra el racisme
Xavier Montanyà
05.04.2013
-
Bitcoin, els diners del futur?
Andreu Barnils
31.03.2013
-
Fer bugada
Marta Rojals
25.03.2013
-
Té futur la llengua espanyola als EUA ?
Andreu Barnils
24.03.2013
-
L'ajut català als bombardeigs franquistes
Xavier Montanyà
22.03.2013
-
Una altra de superherois
Marta Rojals
18.03.2013
Xavier Montanyà
25.01.2013
De quin estat parlem?
I ara, què? Quin pla tenen el tàndem CiU-ERC per al nou estat? Sí. Quin és el pla? Per quan arribi el dia i, de passada, per a tot el temps que trigui a arribar. Hi ha ningú que hagi sentit cap idea nova? Diuen que no hi ha projecte social sense projecte nacional. Podrien explicar, si us plau, quin projecte social tenen? O quin serà? O, més ben dit, en què es diferenciarà el seu projecte social en el futur estat independent del que han posat en pràctica fins avui, des de fa trenta anys, al govern o a l'oposició? Quines són les noves bases que pensen construir per al nou projecte polític, social, cultural, de la república catalana?
Fóra bo de saber si el projecte social que tindran serà el mateix de sempre o el que dicten a Europa. O si es tracta de canviar Madrid per Brussel·les, sense cap idea nova d’emancipació econòmica ni de redistribució de la riquesa. Em sembla que ara seria l’ocasió de tornar la riquesa a la societat i de protegir-nos de l’especulació financera mundial i europea.
Cal un nou marc, diuen. Sí, un nou marc. D’acord. Però on és el quadre que hem d’emmarcar? Per què no ens l’ensenyen? El quadre és de tots. I el podem pintar com ens doni la gana. Tothom pot demanar-se què hi pintarà, en el futur quadre, o qui el pintarà. Si no els interessa com serà el futur estat, potser és perquè els qui tenen el poder voldrien pintar allò que pintaven abans, però amb més diners, més seguretat, més privilegis, més impunitat.
Ja no ens robaran a Madrid, tindrem calers, els nostres calers. Dit això, pensen mantenir la mateixa manera d’administrar-los? Per a posar un exemple candent: pensen continuar finançant els partits com ara, incloses les vies il·legals i corruptes, i les legals dels 'think tanks' i fundacions? O bé, com pensen abordar el gran envit de la transparència, la higiene democràtica i la lluita contra la corrupció si no fan canvis en el sistema? Per art de màgia? Perquè som collonuts i ho fem amb il·lusió?
Potser podríem anar tenint un projecte, un bon escut d’anticossos i barreres de contenció per a defensar millor el nostre poble, quan ja puguem anar solets pel món. Potser, però, el pla és el de sempre: anar tirant, anar fent, peix al cove. I si fins ara la culpa era de Madrid, a partir d’ara serà de Brussel·les. I què faran, llavors, tots aquells que avui viuen de parlar d’un tema únic: la independència? Potser tocaran fons i parlaran de la crisi democràtica, o potser esperen ser recompensats i retirar-se, o potser, aleshores, començaran a dir que hem de ser independents d’Europa. Sembla que com més possibilitats tenim d’eixamplar horitzons, més limitem el discurs i el debat. Potser que hi posem fil a la l’agulla, d’una vegada per totes.
A més de la crisi econòmica, hi ha una crisi democràtica i una crisi moral. Com més malament va l’economia, més impunitat jurídica i fiscal tenen els de dalt, els responsables del desastre. Menys poder real tenen els polítics, més policia els cal per a la seguretat, que és la seva, i, per tant, més creix la marginació i la població penitenciària, que es nodreix únicament, i cada vegada més, dels de baix, dels qui més sofreixen la crisi, l’espoliació dels de dalt. El cercle és infernal. Un estat nou té l’obligació, i l’oportunitat, de capgirar aquest funcionament pervers. La resta és fer passar amb raons. Miratges, entelèquies, impostura i cerimònia. Vol gallinaci.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015