Opinió

 

<37/88>

Marta Rojals

23.05.2008

‘Tonto’ l’últim

El dia de la 'nit dels museus', ves per on, visito un museu, que no deu ser ben bé un museu, perquè s'anomena 'centre de cultura', però que també obre fins a la una, i l'entrada és gratuïta, com explica el fulletó. Entre els visitants de quarts d'onze hi ha molta patilla, molt de mostatxo (que ara torna) i molt de lector de suplement d'Elpaís, així que cuito a enfundar-me l'afectació de les grans ocasions per fer-hi una mica de joc: que es noti que una servidora no es moca amb mitja màniga.

L'exposició que trio és contemporània fora mida: per un cantó, les explicacions parlen d'imaginaris, de porositat, d'infiltracions, de mutacions, de manera que, tot i que ja és tardet, és evident que cal portar el cervell ben calçat de casa; i per un altre cantó, el material que s'hi exhibeix és predominantment en blanc i negre, perquè ja se sap que una exposició contemporània-contemporània no conté fotos, ni quadres, ni vídeos, ni romanços: conté 'material', i aquest, sobretot, és en format blanc i negre. (A vegades em demano què se n'hauria fet, del blanc i negre, si no fos per la fotografia de guerra, i per la cultura contemporània.) A sobre, amb això del bicolor, ja podem deduir que de riure, no riurem; ergo, si volies confeti, t'has equivocat de festa.

Els ingredients bàsics de la mostra són, doncs, a l'altura de les expectatives. Ara, mentre em bellugo entre imatges de manifestacions, de revolucions, de cares llargues i de gent en pilotes, combinades amb projeccions en vuit mil·límetres, subtítols, Kieslowskis i Tarkovskis, de seguida m'adono, sense voler, que allò que realment se m'emporta el fil de l'atenció és el públic. El públic que entra i surt cosint les sales, perdó, els àmbits, amb pas oscil·lant i posat greu; el que abandona discretament la projecció d'un vídeo, perdó, d'un material audiovisual, inspirat en la filmografia d'Antonioni; el que s'acumula indecís a la porta de la cova on projecten un film mut influït pel cinema de Xangai dels anys trenta. En aquest punt sospiro amb satisfacció: què hi pot haver, de més contemporani? Definitivament em sento, com la infanta, una dona del meu temps.

I xino-xano, observant els observadors, em deixo portar per la inèrcia del recorregut fins a un espai intermedi, tan fosc com el que fa uns metres s'encomanava al cine (en blanc i) negre americà, i que no sembla que presenti cap instal·lació perceptible. Com la majoria de visitants que em precedeixen, dedico un temps prudencial a escrutar periscòpicament les parets nues, esperant que s'encengui una cosa o altra, sense resultat. Falsa alarma, algú s'ha degut deixar oberta una porta que no toca. De manera que vaig desfilant, dissimuladament, ara un pas, ara un altre, mentre observo de cua d'ull com una parella encara s'embadoca davant la paret principal, esperant un missatge que, de moment, es presenta críptic. Uns altres concurrents, més decidits, omplen de mans interrogants allò que al final resulta ser el pegat de l'ull d'una finestra cega; n'hi ha dos que murmuren alguna cosa i, com qui s'adona que és víctima d'una trampa de càmera oculta, surten mig corrents, mig de pressa, amb la rialla congelada i fent cops de cap, 'tonto' l'últim. Tampoc no volguéssim, ara, fer-ne un gra massa, de 'contemporanis'.

Editorial