Opinió

 

<37/88>

Mercè Ibarz

07.03.2007

Huertas i la gent

El funeral per Josep Maria Huertas quedarà i honora la seva trajectòria en allò que més la caracteritza: el sentiment agraït de la gent comuna d’haver conegut un home i la necessitat de dir-ho ben alt. No d’haver conegut un robot, una caricatura, un zombi, un paio dibuixat, un ésser virtual. Sinó un ésser humà. Un sentiment que no sempre pot expressar-se amb l’amplitud i la confiança que dilluns al migdia es va emparar de la parròquia Santa Maria del Teulat. Una església historiada, que sap molt de la clandestinitat durant el franquisme. Érem al Poblenou, naturalment. A mitja missa van parlar els bons amics que s’havien preparat per a acomiadar-lo. Aleshores va pujar a l’estrada un home que una mica abans s’hi havia acostat des d’un banc i que semblava no saber accedir al altar ni en quin moment. Un paleta vell, potser, encara amb la roba de pujar i baixar la bastida, tal vegada jubilat, amb una gorra a la mà que premia nerviós. Va agafar el micro i va recordar l’Huertas. Era l’ordenança de la presó en l’estada del periodista a la Model, el 1976.

Parlarien després més amics i amigues, gent del Poblenou la majoria, vaig deduir. Hi havia força periodistes, també alguns polítics, però la panoràmica humana era de gent comuna. Gràcies a l’Huertas periodistes i polítics vam tornar dilluns a ser gent comuna.

No és el primer cop en els últims mesos que els amics em fan anar a missa en el seu funeral. Ja quan es va morir Joaquim Romaguera vaig dir-me: estàs entre “cristians progressistes” (hi poso les cometes perquè és una denominació específica en la nostra història recent). Era com si haguessin sortit del passat, d’algunes altres catacombes. Però no. Aquí també hi eren. En aquesta missa, vaig poder assistir a una part del cerimonial que no havia vist mai. La gent va passar a combregar mentre sonava una dolça fusió de jazz i samba. Carai amb la gent de l’Huertas.

La cerimònia va cloure’s amb la veu de Raimon “Al vent”. Algunes veus la van acompanyar. Com que érem molts i la sortida lenta, va sonar després la Piaf i el seu “No me’n penedeixo de res” (Je ne regrette rien). Gràcies, Huertas.

Editorial