Opinió

 

<36/88>

Marta Rojals

21.03.2011

Fràgil

Un parc costerut que surt a totes les guies. Un dia que sembla primavera del tot. Els urbanites hi passegen els gossos, hi fumen porros, hi porten els fills. A l’esquena dels turistes que es fan fotos, la ciutat llisca, plàcida, fins a mar.

I entre l’una cosa i l’altra, una meravella: darrere un erol de caps veus com sorgeix, trèmul, un planeta transparent. És una gran, ara enorme, ara immensa bombolla de sabó. La cosa va així: un neohipi suca una nansa de corda en una galleda d’aigua verda i oliosa. La mica d’airet i un impuls teatral hi fan la resta. La bombolla neix i puja, vacil·lant, davant set boques obertes. Val a dir que són boques que, si no tenen un empastament tenen un pont, tu ja m’entens, així que som set adults embadalits davant l’obra d’un Pep Bou rudimentari però efectiu: la bombolla de sabó ja rebota parsimoniosa en el no-res, buscant una rodonesa impossible. Res més lluny dels estols de bombolles juganeres com la música d’un xilòfon. Aquí, ara, la nostra bombolla elefantíaca sona com un trombó. La superfície aquosa li roda amb uns irisats fabulosos, hipnòtics. Un moment que el ventet l’esvalota, el sol en treu un llampec groc que ens fa aclucar un ull. Aguantem la respiració: al pas del seu vol gràvid, tres o quatre ens apartem, volem que visqui, li ventem el cul, som-hi, puja, puja, i ara sembla que remunta, i tots fem ara, ara!, i al final sembla que no remunta, i alguns fan oooh, però els més optimistes s’esforcen a ventar-la, ai-ai-ai... I entre tot aquest tràfec, en sec, surt una maneta de no sé on i fa plop!, i uns senyors progenitors fan Molt bééé!, i la criatura que ens ha petat el planeta als nassos pica de mans i peus, satisfeta. Els adults de l’exèrcit de salvament arrufem les celles, derrotats. Algú ha dit, fluixet, la paraula clatellot. Algú altre no ha dit res, però en un accés aforístic ha pensat que el món es divideix en dues classes de xiquets: els que davant una bombolla de sabó gegant aguanten la respiració, meravellats, amb la boca oberta, i els que, sabent-la vulnerable, tenen l’impuls irrefrenable de fotre una bufetada a l’aire. No cal dir quin dels dos bàndols, de sempre, ha estat el fràgil.

Editorial