L'innominable

Som un país mitjà, i en un país mitjà si es moren trenta persones, tens molt números de conèixer-ne alguna. I si no la coneixes tu, algú que coneixes, sí que la coneixerà. En el meu cas, un parell de companys de feina coneixien una de les víctimes (la mateixa). I també tinc un familiar que era veí d'una altra víctima. No sóc l'únic, ni de bon tros. A tots ens ha tocat de prop la tragèdia de l'avió sinistrat. Una tragèdia que bàsicament ens deixa muts davant un cervellet humà. Fins on podem arribar?

En primer lloc, ho comentava l'altre dia el company Martí Crespo, i té tota la raó, estem envoltats. Envoltats del tot. Abans pujaves a un avió i l'únic que et feia patir era un errada tècnica. Però, sobretot després de l'atemptat a les Torres Bessones, no ens feia patir sols la màquina, sinó també el passatger del costat. I si és un terrorista? Doncs ara resulta que no sols la màquina i el passatge, sinó també la tripulació. La tripulació també pot ser un perill. No hi ha sortida: els tres elements que intervenen en un avió (màquina, passatge i tripulació) són riscs potencials. Enhorabona.

En segon lloc, estàvem acostumats a gent que amb tota la barra s'agafava la baixa laboral sense necessitar-la. I vivien de renda. També estem acostumats, massa acostumats, i ara amb la crisi encara més, que alguns treballadors, tot i malalts, no s'atreveixen a agafar-la, la baixa. Tenen por que l'empresa els acabi despatxant. Despatxats per malalts. Aquests eren els dos extrems: víctima o barrut. Doncs ara arriba la tercera versió: la d'algú, com el cas del copilot, que té la baixa, l'amaga a l'empresa i se'n va a treballar igualment. Però no l'amaga per por de perdre la feina, no. L'amaga per tota una altra raó.

Aquesta altra raó, sembla, és el complex d'Heròstrat. En psicologia s'aplica aquesta denominació als qui volen ser famosos a qualsevol preu. Sense importar-los com ho aconsegueixen. La Viquipèdia en posa d'exemple l'assassí de John Lennon. El músic dels Beatles era el seu ídol. Doncs el va matar per a ser famós. Mira si és bèstia. Ara sembla que el pilot va dir a una ex-parella seva, fa uns quants mesos: 'Algun dia es parlarà de mi.' Parlem del mateix cas, aquí? El copilot ha causat tota aquesta matança per a ser famós? Va adonar-se que, a causa de les seves depressions i problemes de salut, mai no arribaria ser un pilot famós i, per tant, volia trobar unes altres maneres de ser conegut? És això?

El cervellet humà.

Sabem que, a causa dels errors tècnics, els enginyers han hagut de millorar. Ells són els encarregats de gestionar la màquina. Ho han aconseguit? Sabem que en vista del risc terrorista, la policia ha hagut de millorar. Ho han aconseguit? Perquè ells són els encarregats de gestionar la seguretat. I ara, com es reacciona contra el complex d'Heròstrat? Com es pot frenar l'obsessió de ser famós? Són els mitjans de comunicació que gestionem la fama de les persones. Sobretot els periodistes de televisió. Els periodistes s'haurien de reunir, debatre i pensar com els afecta l'accident de Germanwings (sempre si es confirma que el pilot era un exemple de complex d'Heròstrat, hi insistim). D'entrada, per exemple, cal dir-ne el nom? Si justament cercava fama, cal dir-ne el nom, o dient l'innominable ja n'hi ha prou? Serviria de res negar la fama en un cas com aquest, per a evitar que n'hi hagués més?

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Mai més pronunciar el nom del copilot.