Bombolles de cava

Ja tornem a ser vigília de festes, però aquest any segurament que els magazins radiofònics i televisius no gosaran portar el típic dietista que ens expliqui com recuperar la figura després dels excessos nadalencs. Perquè fins fa poc parlàvem d’‘excessos nadalencs’ amb la mateixa naturalitat que al setembre ens referíem a la ‘síndrome postvacacional’ i al ‘és una lata, el treballar’.

Any rere any ens havíem acostumat a sentir experts que ens alliçonaven sobre com controlar-nos amb la targeta de crèdit, com gestionar el quilometratge de les cartes als Reis, o com passar un cap d’any ‘diferent’ a Nova York o embarcats en un creuer. Parlo de quan els creuers encara no eren una alternativa a anar de càmping. De quan les pagues dobles i les paneres de Nadal només les somiaven els autònoms i els desocupats. Parlo d’aquell ‘abans’ que ja és història.

També era en aquell ‘abans’ que, passat festes, tocava la tradicional ‘costa de gener’, una ressaca del dispendi nadalenc consistent a arribar escanyat a la pròxima nòmina i, per fi, poder recuperar l’alè. Era com una crisi financera a escala domèstica: havies viscut una festa, som-hi a menjar i beure i fondre la targeta, però a l’hora de la veritat sempre arribava la nòmina salvadora que et deslliurava de tot mal. Si més no, així és com ens ho explicaven els economistes, els que ara ens parlen de retallades i països fallits per excessos similars. 

Vam conèixer un Nadal que també era una bombolla, un univers publicitari amb banda sonora de Tim Burton i festes de luxe amb Ferreros Rochers. Un Nadal de princeses perfumades de Chanel, castells encantats de Codorniu i avets disfressats de vedets, amb els baixos colgats de regals. I que bonic era veure la canalla en pijama xisclant i botant entre papers multicolors perquè ha nascut un minyonet ros i blanquet, i no pas per la Xbox-720-Slim. Que bonic que era criticar el Nadal dels anuncis, quan fer-ho era reivindicatiu i tal. Quan gastar o no gastar era una opció d’entre tantes.

Però aquest any en què explicar que tens feina ja es considera una ostentació, referir-se als excessos nadalencs és més que mai això, un excés. Per als qui ja ens ho semblava abans, el contrast és insuperable. En aquestes dates no ens han agafat per sorpresa les notícies sobre els bancs dels aliments, els menjadors socials i les campanyes de cap nen sense joguina. Aquest any sí que ens ha tocat el que deia el poema, fer un Nadal cada dia. Ves per on, finalment no ens caldran dietistes, psicòlegs ni economistes que ens diguin com ens ho hem de fer, per posar seny a les festes. Els uns pels altres, n’hem après tots sols. 

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Aquest any sí que ens ha tocat el que deia el poema, fer un Nadal cada dia.