Ronyons depurats

Miro la tapa del vàter i hi veig reflectit el conseller Baltasar. ‘No m’aixequis, malparit irresponsable!’ (Sí, d’uns quants mesos ençà, per prescripció mèdica, m'atipo d’aigua i, és cert, mai fins ara la cisterna del vàter de casa no havia estat sotmesa a tant d'estrès.) Atemorit per aquesta torbadora visió, em giro noranta graus, em pessigo i m’esguardo al mirall. Tot sembla normal (un català emprenyat, enganyat, amb son i mal afaitat...), però d’esquitllada, al cantó esquerre del mirall, hi veig el president Montilla corrent com un conill per la banyera amb una estelada i cridant ‘In, inde, independència!’ D’una revolada Mas i Duran rebenten la porta i entren amb una canonada immensa. ‘Portem aigua del Roine, ben neta, ben nova, ben francesa i ben cara.’

Nerviós, abans de caure de cul, m’atanso a la pica per remullar-me la cara. Arrgh! M’he enrampat amb la pastilla de sabó. Me la miro enlluernat. És un holograma en forma de Carod que repeteix: ‘Mans netes, 2014, mans netes, 2014, mans netes, 2014.’ Immediatament, del tub d’escuma d’afaitar, en surt un altre holograma amb uniforme de superheroi i una inscripció al pit: ‘L’afaitabigotis’. Té cara de Puigcercós i, amb una fulla metàl·lica a la mà, baladreja eslògans incomprensibles. Fent saltar raspalls de dents, fils interdentals, Listerines, massatges Floids i tallaungles, els dos hologrames es mutilen l’un a l’altre fins que xoquen contra el mirall i es desfan, deixant una densa taca encigronada que degota sobre les rajoles.

Mentrestant, Mas i Duran es planten la canonada a l’espatlla, apunten i comencen a disparar contra el conill Montilla centenars, potser milers, de litres d’aigua. La banyera s’inunda i el president naufraga enrotllat amb la bandera. A la cortina del bany, hi veig ZP i Felipe mirant-se Montilla, que s’ofega. ‘Salveu-me, camarades!’ Els altres dos, immòbils, l’empenyen amb un cop de peu suau remolí avall, fins que no s’escola pel forat. Es miren al mirall i es pentinen.

Mas i Duran proven de tancar l’aixeta (ara la canonada ja no serveix). Però ja és massa tard: el tub metàl·lic vibra perillosament fins que esclata. L’ona expansiva esclafa Mas i Duran a les parets. Ara sí, xop i empastifat de vés a saber què, caic de cul a terra, enmig d’una pluja química de xampús, desodorants, líquids desembussadors i perfums multicolors. Un parell de peixos es belluguen moribunds al meu costat, entre el bidet i el vàter. ZP i Felipe es netegen les sabates i surten volant per la finestra. Al sostre, hi apareix un arc de Sant de Martí espitllant dins el qual em sembla intuir-hi el logo en forma d’estrella d’una coneguda caixa barcelonina.

Fujo com puc i surto al balcó per agafar aire. Atordit, bec una mica d’aigua (mineral) per fer-me passar la caparra. Plou a bots i barrals. No entenc res.

roger.cassany@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet