Visca la Françafrique lliure!

Són temps d'homenatges a històrics repressors quadribarrats, i d'operatius policíacs estratosfèrics --quasi militaritzacions--, més propis del desplegament d'extres en un film de marcians invasors que no d'una jornada de l'1 de Maig. En aquest context d'orgull èpic i 'marcamenta' de paquet, o de màscara antigàs, la foto d'uns soldats de l'exèrcit francès, catalans de Perpinyà, amb la bandera catalana, al mig del desert de Gao (Mali), he fet efecte. Res a dir. Són ben lliures de sentir-se orgullosos de participar en aquella guerra neocolonial. Hi ha gent per a tot.

Com ja vaig escriure, aquella intervenció es va decidir sense debat real entre l'executiu i el parlament i, encara menys, amb el poble francès. I, a banda que els grups islamistes constituïen una amenaça per als malians, hi havia molts altres elements en joc, dissimulats amb arguments poc convincents, com ara 'restablir les institucions legítimes', o la 'sobirania maliana', o la 'lluita contra el terrorisme', si es té en compte el suport francès a molts dictadors de la zona, i com s'ha ignorat tot allò que ha succeït a Mali en el passat. I una raó de molt de pes són els interessos de les multinacionals energètiques franceses a la zona.

La foto dels perpinyanesos al desert m'ha dut records. França ha dit moltes coses ben discutibles per a justificar la intervenció. Una de les més sonades, i que ha passat prou desapercebuda a la Catalunya del sud, va ser unes declaracions, a France2, de Harlem Désir, primer secretari del Partit Socialista francès. Era a final de gener, en plena invasió. L'home, en un esforç de vendre la guerra pel costat humanitari, va dir: 'Just abans d'aquesta emissió era a Montreuil, on organitzàvem una reunió de solidaritat amb el poble de Mali, i he vist homes i dones, originaris d'allà, que a la vegada estaven inquiets pel seu país, com podien haver-ho estat els refugiats espanyols o alguns altres, que van ser acollits a França en el moment en què el seu país travessava drames i guerres, però que, al mateix temps, estan orgullosos de la solidaritat de França, que estan alleujats, que estan agraïts.'

Aquestes paraules van indignar les famílies dels refugiats republicans de 1939. L'Association pour le Souvenir de l'Exil Républicain Espagnol en France (ASEREF), i moltes altres, van acusar Harlem Désir d'haver volgut reescriure la història. D'haver segrestat l'exili antifranquista del 39 per justificar la guerra neocolonial francesa a Mali. Van tornar a explicar que si els refugiats republicans havien trobat solidaritat a l'estat francès, venia del poble, i no de les autoritats que els havien 'acollit'. I recordaven, per enèsima vegada, que els republicans van ser rebuts com a xusma infecciosa, bandits; i que foren tancats en camps de concentració a les platges, envoltats de filats, en condicions infrahumanes, separats de les parelles i els fills. Que els van fer fer de carn de canó contra els nazis. Que va haver-hi centenars de deportats a Mauthausen, etc. El rebombori contra Harlem i el PS va ser colossal.

La tergiversació de la història és una constant, com més va més utilitzada per justificar el present. El debat és permanent. La història és un dels camps de batalla on convé ser present i actiu, per a impedir la manipulació del relat. La cosa pitjor, però, és el desconeixement. L'amnèsia del passat absol completament el present.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La tergiversació de la història és una constant, com més va més utilitzada per justificar el present. El debat és permanent. La història és un dels camps de batalla on convé ser present i actiu, per a impedir la manipulació del relat.