Opinió
-
Confia'ls de nou el teu futur
Marta Rojals
12.11.2013
-
Deu lectures cap a la independència
Pere Cardús
11.11.2013
-
Els Carulla, quin cas
Andreu Barnils
10.11.2013
-
Franco, cristià exemplar
Xavier Montanyà
08.11.2013
-
Sou uns aprofitats
Marta Rojals
05.11.2013
-
Bous, carros, esquelles i un pacte constituent
Pere Cardús
04.11.2013
-
Qui té por de Teresa Forcades?
Andreu Barnils
03.11.2013
-
Lou Reed, la resplendor de la mort
Xavier Montanyà
31.10.2013
-
Pollastre-nostàlgia-ràbia
Marta Rojals
29.10.2013
-
Estem preparats per al conflicte?
Pere Cardús
28.10.2013
-
El nou Wikileaks
Andreu Barnils
27.10.2013
-
Salvador Allende, la unitat popular
Xavier Montanyà
25.10.2013
-
Un curs accelerat per a nous independentistes
Pere Cardús
24.10.2013
Xavier Montanyà
22.02.2013
Ja ho va dir Joan Brossa
Sempre he cregut, i ho he afirmat, i m'he fet pesat i tot, que la transició no ha estat sinó un miratge, una manipulació de tafurs, una immensa i obscena mentida. N'hi ha que se n'adonen ara. Tard. Massa, potser. Però alguns ja ho van intuir fa una bona pila d'anys. Abans no comencés, fins i tot.
Els grans poetes s'anticipen al futur. Joan Brossa, radical, va predir aquest patètic i infernal present nostre. 'Si no podia escriure, als moments d'eufòria seria guerriller. Als de passivitat prestidigitador. Ésser poeta inclou totes dues coses.' Una revelació que es fa evident a la petita i enlluernadora exposició 'Joan Brossa. Escolteu aquest silenci', comissariada per Glòria Bordons, a la Seca, del carrer dels Flassaders de Barcelona. I si no era predicció, és que no hem avançat gran cosa.
Cercant el rastre dels seus poemes, entro a la sala. Em rep una foto de Brossa, amb barret de copa, passejant per la carretera de l'Arrabassada. Poca broma. 'Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida.' A l'escala, quan pujava, m'he topat amb l'Empleat, un maniquí amb americana, de les mànigues de la qual, per comptes de mans, en surten dos estreps. Passejo sense rumb, callat, mans enllaçades a l'esquena, seguint l'instint, conscient, com el poeta, que 'el silenci és l'original i les paraules són la còpia'.
Contemplo l'Eclipsi. Un suculent ou ferrat és a punt d'interposar-se completament entre l'espectador (en aquest cas, jo) i una hòstia consagrada, gravada amb símbols cristians. Alço la mirada i quedo hipnotitzat per la visió del crani putrefacte d'un Intel·lectual. Per dents té lletres.
Endevinalla. 'La pedra resta prop d'un camp, un pont per acabar travessa el riu, part d'enllà hi ha un hostal sense pou i tot el dia busquen l'aigua a l'altra banda' (Catalunya).
Volem viure plenament en català.
'Passa un obrer amb el paquet del dinar. Hi ha un pobre assegut a terra. Dos industrials prenen cafè i reflexionen sobre el comerç. L'Estat és una gran paraula.'
Pessebre vivent (quadres). 'Els banquers. Anunciació al Papa. El palau del naixement. Anunci als rics. La lògia de les finances. Els proletaris. Vivint bé. Els Mags d'Occident. Orgia de Marcinkus. Matança dels innocents. Fugida a l'Opus Dei. Presentació al Vaticà. El Banc Ambrosià i l'IOR. Xampany, torrons i neules. Amb la col·laboració de Caixa d'Estalvis de Catalunya.'
Espanya 1960. 'La estructura interna de la Hermandad de Campeadores Hispánicos se caracteriza por una Autoridad inflexible en los principios y suave en los procedimientos, una Jerarquía armónica en lo esencial y autónoma en lo secundario, y una Fraternidad cristiana en todo... Sí, sí, però jo crec que l'únic pedestal són les sabates.'
Un dels meus preferits. Em ve al cap cada dia. Confio que mai la realitat no l'acabi derrotant i arribi el moment que no es pugui aixecar mai més. Saltamartí. 'Ninot que porta un pes a la base i que, desviat de la seva posició vertical, es torna a posar dret. El poble.'
I allà al fons, el delirium tremens. Desenes d'escarabats gegantins, repugnants, surten d'una esquerda del racó i s'escampen per la paret. N'hi ha que pugen amunt, n'hi ha que no aixequen el cap del sòcol. Ça i lla formen parelles, famílies, colònies ordenades, o van sols. Desorientats. Semblen perduts, fan marxa enrere. Xoquen. Se saluden amb les antenes. Crec, crec, crec. Els més espavilats enfilen paret amunt. Com més pugen, menys n'hi ha, i més petits semblen. Cerquen el sol. El cel. Aire pur. Volen arribar a la claraboia i fugir. Els escarabats, com les rates, sempre són els primers d'abandonar el vaixell. Títol de la instal·lació: 'El planeta de la virtut.' Fulminant. Em trec el barret. Un cop més.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015