Il·lustre senyor, jo confesso

Il·lustre senyor, vull fer-li una confessió. D'entrada, permeti'm d'exposar-li el meu estat d'ànim. Constato, de fa temps, una sèrie de disfuncions generals que condicionen en gran mesura el meu pensament i els meus actes. Ja no sé distingir la línia que separa un polític d'un delinqüent. El poder se m'apareix com una dansa macabra, salvatge, que canvia de ritme cada tant en tant, per tal que els ballarins puguin fer un mutis, retocar-se el maquillatge i recol·locar-se les plomes que els coronen la testa i el cul. Així també es permet un respir al públic. No convé cansar la víctima en excés, cal l'aplaudiment, el somriure, el relax; si no, quan arribi l'hora del sacrifici, el moment sagrat, la ganivetada, el coll del pollastre serà massa tens, i com vostè sap prou bé, senyor, el tendrum enravenat fa de mal mastegar. Sonen tan fortes les percussions, histèriques, delirants, que la paraula es mor als llavis, òrfena de sentit i de valor. En aquest país ja no queden periodistes i, en canvi, cada dia hi ha més mitjans i més gent que teoritza sobre el periodisme. El periodisme es mor. Cada dia es publiquen més llibres, que ningú no escriu ni llegeix. Els llibres es fan, senyor, s'emmagatzemen i, passat un quant temps, es trinxen per fer lloc als nous. La batalla per a conèixer el passat, la memòria històrica, no ha servit de res. Ha derivat en indústria, càrrecs institucionals, subvencions, substitució d'estàtues, lleis insultants i noves paradetes al mercat: la del traficant de passats, la del lladre d'històries, la del plagiari convulsiu i la del fabricant de medalles o pergamins de restitució de l'honor. I prou. No ha servit de res. Cada vegada que s'acostin les eleccions, trauran a passejar el cadàver de Lluís Companys, en ritual martirològic, per marcar paquet en públic, traficant obscenament amb l'honor que ja té. Dels altres, ni piu, que eren paletes, o duien armes. No n'ha sortit res més, de la reivindicació de la memòria. Un frau. Els qui deien que van viure per salvar-nos els mots, ho van acceptar tot, sense manies. No els va tremolar el pols a l'hora de pactar i redactar nous diccionaris, de repassar-ne el relligat. O els mots es van desdibuixar amb els anys, o ells mentien.

'No vull viure més moments històrics, perquè sempre perdem. Desenganya't, això d'ara és una altra cosa', em deia un exiliat republicà a Xile. I sí, sens dubte, és una altra cosa. Un ball de maleïts i endimoniats que gira com una llanterna màgica, frenètica, accelerada. Les línies, senyor, s'han esborrat, de tanta dansa. O s'han fos, enmig de tanta polseguera. Les línies sagrades, aquelles que no es podien traspassar, que separaven el polític del delinqüent, el periodista del manipulador a sou, l'historiador del plagiari, s'han anat diluint fins a desaparèixer. No cal que ningú es molesti a cremar-nos els llibres, ja els trinxem nosaltres mateixos. Ens en sobren i, a més, la meitat són falsificats. El feixisme perviu, aviat reapareixerà darrere les nostres pròpies banderes, potser. Ja se'n sent la ferum. Els felicito, senyor. Els seus clients ho han fet tan bé, que no hi ha qui ho desmunti. Prou que ho saben.

Il·lustre senyor, dues consideracions finals. I acabo. Mentre redacto aquesta confessió tinc molt present el crim permanent que el seu sistema jurídico-penitenciari comet condemnant a una mort lenta persones com Amadeu Caselles o Jean-Marc Rouillan, amb 23 i 22 anys de presó, respectivament. De la mateixa manera que vostès, els intèrprets de la llei, saben que n'hi ha que no hi entraran mai, nosaltres, els delinqüents vocacionals, sempre sota sospita, sabem que n'hi ha que mai no en sortiran. Diguem-ho clar. Vostè ho sap tan bé com jo. En fi. Crec tan profundament en això que he exposat en les ratlles precedents, que qualsevol argumentació d'inspiració periodística o democràtica em sembla inútil i absurda, tant com m'ho sembla la professió i el règim. I la memòria i la història, convertides ja en productes buits de contingut. Si no fos perquè, en aquesta realitat tan tèrbola que hem construït, s'ha anul·lat el valor de la paraula, de la raó i de la lògica, m'atreviria a dir i escriure allò que realment penso: vostè és un gran fill de puta, senyor. Ho confesso.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet