L’any de la revolució

L’any 2007, la Generalitat destina 1,3 milions a commemorar la transició. Per què? Per matemàtiques. Perquè se celebra el trentè aniversari de les primeres eleccions democràtiques. I olé! L’esquerreta-i-els-verds dedicaran l’any a repartir calers per commemorar allò que cada any, des d'en fa trenta, es commemora apassionadament: la Santa Transició Intocable, la Reina Mare, la deessa dels límits de la realitat passada, present i futura, la bombolla vital que ens nodreix, el líquid amniòtic del fetus consensuat, el mur que ens aïlla de pecats i temptacions crítiques. La tanca del convent. El relat. M'imagino que un equip de TV3 rebrà subvenció per a 'investigar en profunditat' el Canet Roc, o elaborar un macrodocumental en 3-D sobre l’Onze de Setembre del 77 que es pugui vendre a tot el món, i situï, per fi, la indústria audiovisual catalana on li pertoca: a Hollywood, fita que no s’ha pogut assolir amb 'Salvador'.

Personalment, i fidel a l'autèntica tradició catalana, la de celebrar derrotes, decideixo de declarar aquest 2007 any de la revolució. Per què? Per matemàtiques. Perquè el mes de maig farà setanta anys dels fets de Maig del 1937, quan el consens polític republicà-comunista (el d’aleshores, és clar) va posar fir a la revolució anarcosindicalista. Santa Innocència! Potser sí. Però l'explosió revolucionària no va ser un caprici del moment, ni una excusa per a robar i matar capellans, sinó un procés polític, que venia del segle XIX, de lluita i reivindicació dels drets dels sectors obrers més precaris contra l’explotació, marginació i misèria a què els havia condemnats la burgesia, sempre abonada obscenament per l’església i pels poders fàctics. El període que va del 18 de juliol del 36 al maig del 37, i els seus antecedents, és encara molt desconegut, fora dels àmbits acadèmics i historiogràfics. A Catalunya i a l’Aragó es va viure una experiència revolucionària nova, imaginativa i plena d’errors, això sí, perquè es feia fent-se, sense planificació prèvia, ni seguint les premisses de cap partit. Fins i tot podríem dir que els fets van ultrapassar les estratègies d’alguns sectors de la cúpula de la CNT-FAI, que també van contribuir a ofegar l’energia revolucionària.

Ens cal conèixer la realitat social de la Barcelona i de la Catalunya del primer terç del segle per entendre aquella revolució, en la base de la qual hi havia reivindicacions clau de lluita política que no han perdut ni perdran mai vigència. Si estem d’acord que algunes de les claus del present són en el passat, és vital de conèixer a fons aquella revolució. Prou desconeguda i farcida de tòpics i de desqualificacions hàbilment i rutinàriament elaborades, des de fa setanta anys, pel discurs historiogràfic majoritari. Un dels seus valors és que va atraure molts dels millors intel·lectuals d’esquerres i revolucionaris del moment: com George Orwell, Emma Goldman, Michael i Margaret Michaelis, Carl Einstein o Camilo Berneri, per dir-ne alguns. I que encara avui és objecte d’anàlisi i de reivindicació per gent com Noam Chomsky. A més, conèixer aquell context és entendre la literatura, l’art, l’arquitectura i les experiències d’avantguarda artística i contracultural d’aquells anys, indestriables de l’aire de revolta que es respirava en la lluita contra la realitat imposada.

Vull recomanar tres llibres excel·lents per començar l’any de la revolució. 'La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937', de Chris Ealham, prologat per Paul Preston, publicat per Alianza Editorial. Un estudi rigorós i lluminós sobre aquells anys, vist amb intel·ligent perspectiva, que aporta punts de reflexió innovadors i dades poc valorades. Per l’autor, després del 18 de juliol es produeix 'el major festival revolucionari de la història contemporània europea'. Llegint el llibre i coneixent la misèria i les lluites socials des del 1898, i la immoralitat repressora burgesa, és un esclat lògic, necessari, desitjat, de justícia social. L’autor el compara, com a fenomen d’insurrecció urbana dels barris de Barcelona amb la intifada dels palestins dels camps de refugiats. Ealham no dubta a subratllar el racisme i el menyspreu dels obrers murcians que destil·len els reportatges de Carles Sentís, el qual, en coincidència amb alguns sectors de l’ERC de l’època, tenia una visió de superioritat colonialista sobre els immigrants. Segons l’excels Carcanada Erecta, lloat mestre de periodistes, els murcians eren moralment inferiors i venien a 'robar el pa dels nostres nens catalans'. Us sona la cantarella?

El segon és 'Barcelona, mayo 1937. Testimonios desde las barricadas' de C. Garcia, H. Piotrowski i Sergi Rosés, publicat per Alikornio ediciones, un recull de textos, inèdits a Espanya, de militants revolucionaris estrangers que van participar en els Fets de Maig. Imprescindible per a descobrir l’immens interès que el procés va suscitar a tot arreu del món, i per a saber els noms de molts estrangers que tan generosament van lluitar a les barricades catalanes. I 'L’objectivitat i el pensament liberal. Els intel·lectuals d’esquerres davant la guerra del Vietnam i la Guerra Civil espanyola' de Noam Chomsky, publicat per Empúries, en què es rescata un text de l’autor censurat pel franquisme, crític amb el relat de Gabriel Jackson, i molt útil per a posar en dubte uns quants aspectes del consens historiogràfic majoritari, consens sobre aquells fets i sobre determinats valors polítics i socials que són la base de la nostra Verge Immaculada Transició, que enguany, germans en Crist, commemorem. Poseu-vos drets!... 'Se sienten, coño!'

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet