Opinió
-
Un reclús s’ha suïcidat
Xavier Montanyà
06.12.2013
-
Enganyar la gana
Marta Rojals
02.12.2013
-
El servei d’intel·ligència de Catalunya
Pere Cardús
02.12.2013
-
Un model antic
Andreu Barnils
01.12.2013
-
Albert Camus, Lluís Companys i els llibertaris
Xavier Montanyà
29.11.2013
-
'Moltes gràcies a todos'
Marta Rojals
26.11.2013
-
Desobeir, votar i marxar
Pere Cardús
25.11.2013
-
La força vital de 'Vint i Ramon Barnils'
Andreu Barnils
24.11.2013
-
Shell, la gran mentida
Xavier Montanyà
22.11.2013
-
Sobre xampinyons, nous inversors i vells errors
Marta Rojals
19.11.2013
-
Quatre hipòtesis per al 2014
Pere Cardús
18.11.2013
-
Un gol per l' "Esquadra"
Andreu Barnils
17.11.2013
-
Boicot al partit Guinea-Espanya
Xavier Montanyà
13.11.2013
Marta Rojals
29.07.2013
Encara sort
A Barcelona, mentre un tal Neymar trobava casa de lloguer per 12.000 euros mensuals a Pedralbes, l'ajuntament feia desallotjar tres-centes persones que malvivien en naus obsoletes del Poblenou. La majoria són immigrants, o immigrats, o migrats, o migrades, o com sigui que toqui de dir-ne per a quedar bé. I treballen, que aquest verb sí que sempre és igual.
El problema laboral que tenen els desallotjats és que, en comptes de fer la feina com la gent de bé, amb nòmina i tal, es dediquen a recollir i vendre la ferralla que es troben pel carrer o el cartró dels contenidors, activitats que a Catalunya se sancionen amb multes i alegries similars. Mira que ho saben. Mira que els ho han dit vegades. Què els costaria de fer com la gent normal: tenir una nòmina, ser emprenedors, fer-se autònoms, cotitzar a la Seguretat Social. Llogar un piset i pagar factures com tothom. Doncs ells no. Van a la seva, van bruts, van pels contenidors, van amb diner negre. I es fan el llit en naus industrials que no són seves, amb el risc que un dia arribi el propietari per a dormir-hi i què, eh? S'ho trobi tot ocupat i fet un fàstic.
L'altre problema que tenen els sense-sostre vinguts d'uns altres països és que són uns desarrelats. Si fossin com els catalans de sempre, que qui no té un pare pensionista té una padrina jubilada, no se'ls notaria tant, que no tenen casa. Potser els tocaria dormir en un sofà o en un llit plegable al menjador o haurien de compartir habitació amb els fills de la cunyada, però almenys l'ajuntament no els hauria d'anar a treure d'aquestes naus de Déu ni els vindrien a fotografiar els diaris.
I arribats en aquest punt, rebobinem la cinta. Hem dit Neymar, hem dit lloguer de 12.000 euros, hem dit sense-sostre... D'acord, ja ens hem situat. Ara, fem un zoom cap al mig de l'espectre, entre els 'poc' i els 'massa': segurament tu, que llegeixes això, formes part d'aquest bony que penja entre tots dos extrems. Ara pensa en la gent del teu entorn que no té feina, o en tu mateix, si tampoc no en tens. Resta-t'hi la casa, resta-t'hi la xarxa familiar. Què et queda? Segurament, que no voldries que els veïns et veiessin furgant pels contenidors.
Que no ens enganyin, que deia aquell: els pobres visibles no fan rics els pobres que ho poden dissimular. Per aquests últims em refereixo a l'antiga classe mitjana que pot fer veure que encara ho és, perquè ha heretat les escorrialles d'un estat del benestar en ruïnes i un armari de l'IKEA ple de roba de fa cinc anys.
Tenir l'opció de ser acollits a casa dels nostres pensionistes no és una sort. Tenir l'opció d'anar a comprar al Bonpreu amb els subsidis dels altres no és un 'encara gràcies' que no he de recollir ferralla ni agafar el tètanus. Tenir germans, cunyats o pares que encara treballen i ens poden donar un cop de mà no ens converteix en uns privilegiats. I no, compartir pis als quaranta per obligació no és tenir una vida digna, per molt que hàgim crescut mirant 'Friends'. Tot això són maneres de dissimular, de fer veure que encara som allò que ja no podem ser.
L'estat espanyol ja ha reconegut que dóna per perdudes la majoria d'ajudes públiques a la banca: dit en xifres, 36.000 milions d'euros dels 52.000 que els van injectar. Són els diners que no veurem més, mentre els nostres manadors ens continuaran donant copets a l'espatlla dient-nos: va, va, no us queixeu tant, que encara teniu sort. Mireu aquests pobrets de les naus industrials, aquests sí que no tenen res.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015