'All you can touch'

Les imatges són disponibles a YouTube per al gaudi de l'espectador: en les aglomeracions humanes de les festes de Sant Fermí, un jove és grapejat per una allau de mans femenines que li arrenquen els pantalons, li estripen els calçotets, li reguen el nap amb kalimotxo i li magregen la pebrotera sense miraments. Ep, un moment. Em diuen pel senyal intern que és 'una' jove, qui acaba magrejada per uns senyors que li han esquinçat la roba i tot això. Ah, si és així és normal.

Qui diu una dona diu desenes de dones que cada Sant Fermí passen per aquest bateig de vexacions per davant i per darrere de càmeres de mòbils i de televisió. Amb l'atenuant públic que amb el mam ja se sap. Amb l'atenuant general que són jóvens, i que els jóvens ja se sap, també. El fet que justament siguin jóvens ens hauria de preocupar més encara, perquè és senyal que no han canviat tant les coses des que tot es justificava amb un 'és que van provocant'.

De fet, l'any 2010, una reportera que transmetia el 'txupinazo' per la televisió pública espanyola va rebre a la boca la imposició de la boca d'un desconegut (un excés que n'hi van dir 'petó'), i des del plató els seus companys ja la van renyar 'ante toda Españia' rient per sota el nas: 'No provoquis aquest noi, si us plau.' Doncs això: no provoquis els nois, nena, que si no et trobaràs coses estranyes a la boca i no podràs acabar la transmissió.

Si ara vós, amable lector o lectora, aixequeu el cap i penseu en quatre dones de la vostra vida, posem-hi la mare, la companya, la germana, la filla, totes assegudes a la taula de Nadal, potser us interessarà de saber que, segons les estatístiques catalanes –no pas les de Nigèria–, una d'elles haurà estat objecte d'alguna mena d'agressió masclista fins a aquell moment. I si penseu en els hòmens de la vostra vida, posem-hi el pare, l'avi, el marit, el germà, el fill... Ens aturarem aquí.

Amb la insinuació que hem deixat a l'aire ens volíem referir que els senyorets que es desplacen de bacanal als Santfermins i decideixen d'assaltar el cos de les senyoretes que van mamades segurament deuen ser uns ciutadans exemplars a casa seva. No deuen tenir antecedents per tocaments a la feina, per exemple, o per haver agredit sexualment ningú a la via pública. Ens hi juguem un pèsol que per Nadal o per Acció de Gràcies seuran a taula entre les dones de la seva vida i els passaran la salsa o el tall de gall dindi amb aquella amabilitat. Evidentment: el nostre noi mai, mai. El nostre nen és un sant.

I les noies magrejades què? Doncs quan recordin l'estiu, recordaran els Santfermins i els vindrà al cap 'allò'. Si anaven massa torrades, encara tindran el YouTube per fer-los-en memòria. I és clar, els quedarà per tota la vida aquell puntet negre al cervell, una cosa fosca que es diu 'culpa' i que els vindrà de tots els cantons: de l'opinió pública, de la família, dels amics, d'elles mateixes. És que provocaves, és que no et vas tapar, és que reies i tot. La típica reacció a la humiliació en públic: riure per no plorar.

Com sempre, amb la impunitat justifiquem els assetjadors. Si no hi ha càstig, és que no deu haver-hi delicte. Punt final. Encara més, aquest comportament, com el dels seus predecessors, esdevindrà una vegada més l'esquer publicitari que l'any vinent atraurà centenars de jóvens amb la promesa de la carn 'self-service'. Passi i serveixi's vostè mateix. 'All you can touch'.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Els senyorets que es desplacen de bacanal als Santfermins i decideixen d'assaltar el cos de les senyoretes que van mamades segurament deuen ser uns ciutadans exemplars a casa seva.

Com sempre, amb la impunitat justifiquem els assetjadors. Si no hi ha càstig, és que no deu haver-hi delicte. Punt final.