No subestimem el poder de l'antic règim

'No caus perquè siguis feble, sinó perquè et penses que ets fort', diu un proverbi jueu que trobo molt adient per a la situació actual. L'antic règim es mou coordinadament des de fa unes quantes setmanes. El rei Juan Carlos abdica; Rubalcaba plega; Duran diu que ho farà; Navarro ho va anunciar ahir. Podem pensar, confiats, que el fracàs de la tercera via mena els dirigents a apartar-se. Però subestimar el poder de l'adversari és el primer pas cap a la derrota. No sé si els moviments que veiem aquests dies arriben a temps de frenar el procés o si fan salat. No sé si l'encerten i poden obrir una bretxa entre els favorables del dret de decidir o si ens faran anar més cohesionats cap al 9-N. Però em sembla més intel·ligent de desconfiar de la jugada de l'unionisme que no pas de riure i pensar que s'esfondren.

Estem preparats, tenim arguments i el teixit social és ferm i amb una capacitat de mobilització impressionant. Però també ens havíem acostumat a avançar per absència de contrincant. Vull dir que l'unionisme no havia mogut peça i no havia activat un discurs de la tercera via que reeixís a dividir el sobiranisme. Recordo que a principi d'any pensàvem en ICV i Duran --compto que Unió vol la sobirania plena de Catalunya-- com a actius al costat del procés d'independència, perquè no hi havia oferta. Què faran si l'estat mou fitxa en aquest sentit? Potser al final de tots aquests moviments de l'antic règim no hi haurà cap oferta. Potser tan sols canviaran els jugadors per posar-n'hi de nous amb la bateria carregada i tota l'energia disponible per a escometre encara més fort contra nosaltres. Però també pot passar que, en tornant de vacances, ens hagin preparat un castell de focs amb promeses de reformes i blindatges i que alguns dels qui viatjaven al nostre tren decideixin de baixar-ne, ben convençuts.

Tenim majoria. Totes les enquestes serioses indiquen una majoria independentista. I sembla més lògic i racional que pugui créixer el bloc independentista que no l'unionista. Però, com deia més amunt, ells encara no havien començat a jugar. El periodista Francesc-Marc Álvaro va definir l'abdicació del rei espanyol com la primera jugada intel·ligent que feia l'estat contra el procés. Exactament això vaig pensar aquell dilluns a primera hora, quan va començar a córrer que l'anunci de Rajoy seria allò que va ser.

No vull ser derrotista. No ho sóc gens. Ni tampoc alarmista. Però em sembla que farem santament de no pensar, bo i refiats, que tots aquests canvis arriben tard i que ja no són a temps de canviar res. D'entrada, tinc la impressió que la jugada és un entrebanc per a la consulta. Espero que no aconsegueixin el propòsit, però caldrà encara més unitat i més fermesa en el bloc sobiranista. Ara podem perdre pistonada en un debat inútil sobre la república i la monarquia espanyoles.

Nosaltres caminem cap a la república catalana i els espanyols ja decidiran com volen el seu estat. I, com que aprecio la democràcia i desitjo que s'estengui per tot el món, m'estimaria més que els nostres veïns decidissin d'establir un sistema republicà en tots sentits --no tan sols respecte del cap d'estat. Però ara aquest debat no és el nostre. Objectiu: la llibertat. Eugeni Xammar ho va resumir perfectament: 'Amb república o sense república, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya.'

perecardus@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Estem preparats, tenim arguments i el teixit social és ferm i amb una capacitat de mobilització impressionant. Però també ens havíem acostumat a avançar per absència de contrincant.

Farem santament de no pensar, bo i refiats, que tots aquests canvis arriben tard i que ja no són a temps de canviar res.