El dret de no tenir fills

Passen els dies, i encara se'n parla. A les persones ultres, els hem crucificat en totes les sobretaules de Nadal. Però jo he de dir que les entenc, les persones ultres. Entenc que es vulguin ficar en les nostres vides, en els nostres cossos, en les nostres ànimes. Elles vetllen per nosaltres, pecadores, perquè no ens calgui esperar a anar a l'infern per a rebre el càstig que ens mereixem. Es creuen que han vingut al món per complir aquesta missió i quan els votants els donen la majoria absoluta també els donen la raó. I fins aquí la història recent del govern espanyol.

Mentrestant, al segle XXI, el parlament català va aprovar fa dos mesos una resolució pel dret al propi cos amb els vots de CDC, ERC, ICV-EUiA, PSC i la CUP. D'aquesta manera acordaven d'elaborar una llei catalana de drets i salut sexual i reproductiva que, pel que fa a la interrupció voluntària de l'embaràs, ens haurà de mantenir a la banda dels països civilitzats. Les espanyoles, de moment, tenen la nostra solidaritat i esperem que no hagin de menester les nostres clíniques.

A casa nostra, doncs, no cal que ens posem nervioses. Les dones, vull dir. Perquè amb el llenguatge no sexista ara no sé si hauria d'especificar que en aquest femení no hi incloc les persones hòmens. O les hi hauria d'incloure? Què es porta, ara? Què és més revolucionari? Potser ja sóc antiga de pensar que si hi ha una qüestió en què les dones tenen i han de tenir l'última paraula, és en el fet de ser mares o no d'una criatura. O això ja és ser sexista respecte dels pares de la mateixa criatura? És igual, no m'embolico més. El cas és que cap dona no pot ser ni sentir-se obligada a ser mare per ningú. Ni pels fonamentalistes ni pels altres. És a dir: ni pels de la doble moral, ni pels de la moral que no saben que tenen.

M'explico: proveu vosaltres, dones adultes, emparellades o sense emparellar, de proclamar a la plaça pública que no voleu ser mares, ni avui ni mai. Proveu de dir-ho a la porta d'una escola bressol. Proveu de dir-ho a la cua de la caixa del Palacio del Bebé. Proveu de dir-ho el dia de Reis a les vostres mares, àvies, amigues mares, companyes de feina mares. D'entrada no passarà res, oi? És clar que no, perquè les mirades de condescendència no maten. I perquè l'experiment no inclou posar enregistradores a les persones mares un cop vosaltres, proclamadores que no voleu ser mares ni avui ni mai, us hi hagueu girat d'esquena. Perquè tots som els més moderns i els més progres del món, de pell cap enfora.

I ara pensareu: què té a veure aquesta cosa amb l'altra? Potser no res. Segurament no tenen res a veure els judicis ultracatòlics sobre la fi última de la dona al món, que és la maternitat, amb els judicis d'una societat moderníssima que, mentre condemna els anteriors amb grans escarafalls, obliga --sí, obliga-- la dona que decideix lliurement que no serà mare a justificar-se durant la resta de la vida per la seua lliure decisió. Us imagineu un capítol de 'El convidat' en què el mateix Albert Om que demanava a la Núria Feliu o a la Maruja Torres 'per què' no havien tingut fills, demanés al Josep Carreras o al Sala i Martín per què n'havien tinguts, podent no fer-ho? En la mateixa pregunta hi ha la resposta.

Darrere de la inquisició del 'per què', del 'i vosaltres quan', del 'vols dir que no te'n penediràs', del 'et voldràs perdre el millor de la vida', hi rau una superioritat moral implícita i socialment acceptada entre els laics. La que contraposa les dones madures que saben què és el millor de la vida a les dones infantils que hi renuncien egoistament. Una dona lliure de debò també ha de poder ser lliure d'aquests judicis. Lliure de la pressió que assenyala sense dit, però que tanmateix assenyala. A les persones ultres, en aquest sentit, se'ls ha de reconèixer que sempre van de cara. 

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Cap dona no pot ser ni sentir-se obligada a ser mare per ningú. Ni pels fonamentalistes ni pels altres.

Proveu vosaltres, dones adultes, emparellades o sense emparellar, de proclamar a la plaça pública que no voleu ser mares, ni avui ni mai.

Us imagineu un capítol de 'El convidat' en què el mateix Albert Om que demanava a la Núria Feliu o a la Maruja Torres 'per què' no havien tingut fills, demanés al Josep Carreras o al Sala i Martín per què n'havien tinguts, podent no fer-ho? En la mateixa pregunta hi ha la resposta.