Alexis Tsipras i el fonamentalisme hel·lenista

Una setmana després de la victòria electoral de Syriza a les eleccions gregues, em queda la recança que aquest partit no hagi obtingut els dos escons suplementaris que li haurien donat la majoria absoluta. He de reconèixer que aquesta recança no ve només del fet que així Alexis Tsipras hauria pogut desplegar millor el seu programa, sinó perquè s'hauria vist com aquest partit de l'esquerra radical gestionava els fonaments del nacionalisme grec. Uns fonaments que molt sovint han representat una forma d'integrisme, si més no segons el cànon europeu actual. La tria, com a soci de govern, d'un partit situat, tirant llarg, a la franja esquerra de l'extrema dreta ha xocat molt a Europa. Més enllà d'un punt comú entre totes dues formacions —l'oposició a l'actual política econòmica europea—, aquesta aliança que podria ser aberrant en molts altres països a Grècia s'explica pel contínuum ideològic que abraça tot l'art polític del país. Un contínuum anomenat hel·lenisme, teoritzat a partir de les guerres d'independència contra Turquia del segle XIX i que té les arrels en la multimil·lenària història grega, tant en la part històrica com en la religiosa.

Més enllà del problema crucial de l'economia, la gestió de l'hel·lenisme per part de Tsipras serà un veritable desafiament que permetrà de veure si Grècia continua abraonada, o no, a idees d'arrels fonamentalistes. Intento esbossar tres exemples d'aquesta mena d'integrisme etnocèntric, tres casos certificats per la constitució i les lleis del país.

Les minories lingüístiques. Grècia, com el seu veí turc, ha après les lliçons de jacobinisme impartides per França i nega l'existència de minories lingüístiques al seu territori. A part de no tenir cap reconeixement jurídic, les minories que tenen una llengua pròpia porten noms que no són mai els dels seus pobles d'origen, per tal de separar-les de les seves arrels respectives: arvanites en lloc d'albanesos, pomacs en lloc de búlgars, eslaus en lloc de macedonis.

Paradoxalment, sols el turc, tot i ser considerat sovint com a llengua de l'enemic hereditari, es beneficia d'un mínim de reconeixement legal, gràcies al tractat de Lausana, signat el 1923 i sempre vigent. Un tractat, però, que permet als governs grecs successius de prohibir l'ús del qualificatiu 'turc' per designar qualsevol associació o establiment públic.

Macedònia. Macedònia és constituïda per un estat independent i per un territori integrat a Grècia. És tristament paradoxal que la ideologia grega negui l'existència d'un particularisme macedònic a l'interior de les seves fronteres, però pretengui la possessió exclusiva d'aquest nom. Ho va confirmar el 2010 l'actual president de la República grega, Kàrolos Papúlias: 'Els macedonis no existeixen com a nació separada; tan sols són búlgars que han usurpat la història i el nom de Macedònia.' El nacionalisme grec, aquí, beu a glopades de l'herència d'Alexandre el Gran, que va conquerir un imperi amb el títol de rei de Macedònia.

Més d'un centenar de països han reconegut el nom de Macedònia per a designar el país independent, però per culpa de les pressions internacionals exercides per Grècia, el seu nom oficial és Antiga República Iugoslava de Macedònia. És exactament com si França, tot i negar jurídicament l'existència d'un particularisme català al seu territori, volgués impedir que el Principat esdevingut independent s'anomenés Catalunya.

L'Església ortodoxa. S'ha vist com una gran victòria que Alexis Tsipras jurés el càrrec de primer ministre sobre la constitució i no sobre la Bíblia. D'acord. Però què diu, justament, la constitució, sobre el fet religiós i què ha jurat, doncs, Tsipras? La constitució grega del 1975 reconeix i protegeix la llibertat religiosa, però també diu que un diputat ha de jurar el càrrec amb una fórmula que és, si és de confessió ortodoxa: 'Juro, en el nom de la Santa, Consubstancial i Indivisible Trinitat, ser fidel a la Pàtria i al règim democràtic, obeir la constitució i les lleis...' De fet, l'article 3 de la constitució ja ho deixa prou clar d'entrada; el transcric íntegrament tot i que sigui llarg i de difícil comprensió per a qui no és avesat a la casuística ortodoxa. Aquest article permet de mesurar l'abast de la penetració del fet religiós en l'estat grec: 'La religió dominant a Grècia és la de l'Església Ortodoxa Oriental de Crist. L'Església Ortodoxa de Grècia, que reconeix com a cap Nostre Senyor Jesucrist, és indissolublement unida, pel que fa al dogma, a la Gran Església de Constantinoble i a qualsevol altra Església cristiana de mateix dogma, i observa immutablement els sants cànons apostòlics i sinòdics i també les santes tradicions. És autocèfala i administrada pel Sant Sínode, el qual és compost pels bisbes en funcions i pel Sant Sínode Permanent, el qual, com a emanació d'aquell, és constituït seguint la prescripció de la Carta Estatutària de l'Església, amb l'observació de les disposicions del Tom Patriarcal del 29 de juny del 1850 i de l'Acta Sinòdica del 4 de setembre de 1928.'

El fet més sorprenent d'aquesta constitució, però, és el punt 3 d'aquest mateix article 3, que diu: 'El text de les Sagrades Escriptures és inalterable. La seva traducció oficial en una altra forma de llenguatge sense l'aprovació de l'Església Autocèfala de Grècia i de la Gran Església de Crist de Constantinoble queda prohibida.' Sí, la constitució, com a reflex del conservadorisme religiós, veu com una necessitat absoluta que els evangelis romanguin en la versió original i siguin, doncs, totalment incomprensibles avui.

Alexis Tsipras ha jurat això. El poder, a vegades, bé val una missa i ignoro si voldrà intentar modificar aquestes disposicions. És clar que deu tenir unes altres prioritats. Ara, gestionar el nacionalisme i apropar-lo als criteris internacionals més moderns i mesurats no pot ser en cap cas una tasca de segon ordre. I, ara per ara, els aliats de Tsipras l'incitaran a la més estricta immobilitat i a assumir aquest dogma, amb tot de conseqüències polítiques, econòmiques, diplomàtiques, socials, lingüístiques i religioses: l'hel·lenisme és l'únic projecte, l'hel·lenisme és l'única solució.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Grècia, com el seu veí turc, ha après les lliçons de jacobinisme impartides per França i nega l'existència de minories lingüístiques al seu territori.