El Photoshop de l’ànima

Si has fet una calçotada i no n'has penjat les fotos a la xarxa; si has anat a la platja i no hi has carregat l'estampa 'peus amb mar de fons'; si has fet una escapada i no has emès cap piulada cosmopolita des de l'aeroport, això deu ser perquè no tens Facebook, Twitter o Instagram. O que t'ha fallat el wi-fi, o el 3G, o se t'ha acabat la bateria del mòbil, o alguna altra catàstrofe com que hagis anat de viatge, a la platja, de calçotada i no ho hagis pogut demostrar documentalment a les amistats o als seguidors.

De tant en tant, els mitjans publiquen el típic estudi d'una universitat o altra que conclou que les xarxes socials, a mitjà i llarg termini, causen insatisfacció, infelicitat i frustració en els usuaris. Quan parlen de 'xarxes socials' solen referir-se a Facebook, que té l'honor de reunir els tres pilars de l'exhibicionisme 2.0: l'emocional, l'intel·lectual i el visual. Com poden les nostres ànimes anodines restar alienes a aital desplegament de poder? Ensenya allò que ets, o encara millor: sigues allò que ensenyes. Continuarem exagerant una mica més per a fer-nos entendre:

Com a eina de retoc, Facebook és molt superior a Photoshop, per la raó que no tan solament ens permet d'editar-nos per fora, sinó també per dins. Gràcies a la paleta de Facebook podem semblar més simpàtics, més interessants, més atractius; simular una vida social d'anunci de cervesa, una bona companyia, una paella en el si de la concòrdia familiar; ens permet de fer un 'zoom' a les nostres menudeses, d'il·luminar les nostres ombres i d'acolorir les nostres grisors. Entre això i els filtres –tan fàcils de fer servir com decidir què passarem per alt, què ocultarem, què no direm–, dissenyem un jo digital que ve a ser el nostre jo ideal. Un jo bonic d'ensenyar.

Aquest 'jo', enfortit per l'amor propi, està preparat per a eludir les antigues normes del pudor, tan restrictives com obsoletes. Aquella reserva íntima de la vida analògica es dilueix en la immensitat abstracta del ciberespai i, així, som capaços de publicar imatges que fa cinc anys no se'ns hauria acudit de mostrar a la meitat de les nostres amistats; o repiulem sense moure ni una cella elogis aliens i glòries pròpies que, de viu en viu, la vergonya ens impediria de predicar. El nostre jo digital s'ha de fer valdre: la competència és ferotge a l'àgora virtual.

Evidentment, ni tu ni jo no hem fet mai ús d'aquestes eines tan temptadores i poderoses, segur que no. I si ho fem, qui ho sabrà? Les xarxes ens permeten de ser la publicitat de nosaltres mateixos, com la model a qui difuminen la cel·lulitis per a l'anunci de crema solar. Aleshores ens vénen les universitats amb els estudis que hem dit, que en definitiva no són més que l'actualització d'uns altres estudis que ja coneixíem respecte dels efectes de la publicitat sobre les nostres expectatives. I després, és clar, els seguiran les reivindicacions de les bondats de la cosa natural, sense manipulacions ni retocs, la vida de tota la vida. És la història de sempre, adaptada als nous formats. Les tecnologies evolucionen, però la naturalesa humana sempre és la mateixa.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Gràcies a la paleta de Facebook podem semblar més simpàtics, més interessants, més atractius; simular una vida social d’anunci de cervesa.

A la xarxa dissenyem un jo digital que ve a ser el nostre jo ideal. Un jo bonic d’ensenyar.

Les xarxes ens permeten de ser la publicitat de nosaltres mateixos, com la model a qui difuminen la cel·lulitis per a l’anunci de crema solar.