Sóc ciutadana catalana i pago els meus impostos

Ja sé que és lleig i fa poc professional, però explicaré una anècdota particular. Al començament de ser autònoma, per desconeixement, vaig presentar la declaració de l'IVA més tard que no tocava. En poc més d'una setmana, ja tenia una multa de 50 euros cremant-me a la bústia. I encara una altra: fa poc, amb tot el coneixement, vaig tornar un rebut d'uns 250 euros a la Seguretat Social. Doncs bé: ara mateix podria empaperar-me tot el rebedor de casa amb les notificacions d'embargament que he rebut per a cadascun dels comptes bancaris on consta, com a mínim, el meu nom.

Amb tot això vull dir que ho he comprovat: l'administració de l'estat funciona. Encara més, em consta que cada any ho demostra a milers de petits autònoms que són sotmesos a l'ull del gran germà, a la inspecció exhaustiva, al pagament de multes, als recàrrecs, als embargaments fulminants. L'estat és capaç de detectar la mínima irregularitat, la petita trampa, el frau innocent que cometem volent o sense voler. I, també ho he comprovat, sap ser diligent amb el càstig, i quan se l'ha de cobrar se'l cobra sense contemplacions. Tu encara no has fet el clic fatídic per internet, que des de les seves oficines reials ja ha sortit un missatger a cavall amb la notificació certificada.

Aleshores, si l'administració pública té l'agudesa visual de detectar a sis-cents quilòmetres --per a dir una distància a l'atzar-- els moviments en fals d'una formigueta anònima, què els impedeix de veure les patinades de les reines del formiguer? O, sense anar tan amunt, de les infantes del formiguer? Dit d'una altra manera, si l'administració té la capacitat de detectar un frau de 250 euros, què ho fa que no sigui capaç de detectar-ne un altre de, posem per cas, 200.000 euros, o d'un milió? N'hi ha per a pensar que és perquè no té prou paper per a empaperar el rebedor dels xalets dels grans defraudadors.

El problema és que quan el contribuent innocentot emplena els formularis que li exigeix l'estat, quan li proporciona una informació veraç, com ara que em dedico a això o a allò, que ingresso tant, cotitzo tant, desgravo tant, si alguna dada no quadra, la màquina ho detecta ràpidament i igual de ràpidament activa el viacrucis de les penalitzacions. Ara, si a l'estat no li proporcionem una informació veraç per a contrastar, ja sigui --com al·lega l'advocat de la infanta-- per 'l'amor que sentim pel nostre marit', o per 'la fe que tenim pel matrimoni', o per uns altres motius de pes, com volem que ens agafi mai en fals? És de sentit comú.

A l'estat espanyol, aquest és l'exemple que els grans donen als petits: agafa els diners i corre. Quan penso en el nostre futur estat, em vénen al cap aquells personatges de pel·lícula que exigeixen els seus drets amb una frase no exempta d'orgull: 'Sóc ciutadà americà i pago els meus impostos.' Jo vull viure en un estat en què pagar els 'teus' impostos no es consideri cosa dels pelacanyes que no poden acudir a un estudi d'enginyeria fiscal, ni llogar un bufet d'advocats quan els arriba una notificació certificada. De moment, a l'estat anòmal on visc ara, aquestes maniobres han derivat en una analogia que sembla irrecuperable: la ratlla entre la il·legalitat i la legalitat com la línia divisòria entre llestos i rucs.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Si l'administració té la capacitat de detectar un frau de 250 euros, què ho fa que no sigui capaç de detectar-ne un de 200.000?

Jo vull viure en un estat en què pagar els 'teus' impostos no es consideri cosa dels pelacanyes que no poden acudir a un estudi d'enginyeria fiscal