Opinió

 

<26/88>

Andreu Barnils

22.12.2013

Un món sense sexe?

El govern del PP fa pràcticament impossible l’avortament. Aquest és un intent més de lligar sexe amb reproducció. Sí, alguns voldrien que fer l’amor impliqués automàticament tenir un fill. Això és un pas enrere perquè ja fa molts anys que els humans han trobat mil maneres de practicar sexe sense necessitat de ser pares després: de la píndola anticonceptiva a la marxa enrere, de l’avortament als condoms, el coit no ha d’implicar per força reproducció.


No tan sols això. En aquests moments el món occidental es troba en un estadi superior. Avui dia ja no és que el sexe no impliqui reproducció. És la reproducció que no implica sexe: podem ser pares sense ni tan sols tocar-nos. Les dades d’aquest article les he extretes del llibre ‘Like a Virgin‘ (2012) de la doctora en genètica molecular Aarathi Prasad, que explica com tenir fills sense fer l’amor.


L’any 1776 el doctor anglès John Hunter va practicar la primera inseminació artificial en una pacient. El marit tenia una deformació al penis (‘hypospadias’) que feia que quan expulsava el semen no fes mai diana. El metge va aconsellar-li que en lloc de penis fes servir una xeringa. Que es masturbés, omplís la xeringa d’esperma, i l’introduís a la vagina de la dona. El resultat va ser un èxit. La primera inseminació artificial en què el donant, en lloc de ser el marit, va ser un estrany, va ser l’any 1884. Però aquests no són, ni de lluny, els primers intents: al segle XV el metge francès Villeneuve va intentar això mateix amb el rei Enric IV de Castella, l’Impotent, i la seva esposa Joana de Portugal. No se’n va sortir i ella va haver de ser mare utilitzant amants.


L’any 1978, Louise John Brown va ser la primera persona que va néixer ‘in vitro’. És a dir, van agafar l’esperma del pare, els òvuls de la mare, i els van fecundar fora del cos de la mare. Un cop fecundat, l’embrió es va reintroduir en el cos d’ella, que va continuar el procés d’embaràs. Èxit esclatant. Louise actualment fa de cartera a Bristol, cosa que permet de fer uns magnífics jocs de paraules (en anglès els carters ‘deliver’ cartes, i les mares ‘deliver’ nens). Segons la revista Nature, al món hi ha cinc milions de persones nascudes ‘in vitro’.


Ara els metges intenten que l’embrió fecundat no s’hagi de reintroduir en el cos de la mare. Volen crear panxes artificials, úters artificials, i que la criatura no passi mai per la panxa d’ella. De moment només se n’han sortit amb animals: l’any 2011 va néixer un tauró gris d’aquesta manera. Ara per ara, però, l’únic que funciona en humans són les incubadores. Però les incubadores no eviten que l’embaràs s’hagi de produir els primers mesos en una panxa humana. És únicament després que els infants es poden traslladar fora.


Però la doctora Prasad va més lluny. Increïblement més lluny: segons ella, els homes podrien quedar embarassats. Gràcies als trasplantaments d’úters, els homes podrien adquirir-ne un i quedar embarassats. Flipa. Quan passi això, la frase ‘nosaltres parim, nosaltres decidim’ ja no la podran dir solament les dones. Els homes també podrem dir-ho.


Però els casos que m’han fet explotar el cervell tan sols de llegir-los són els dos darrers que explica la doctora. L’any 2004 va néixer Kaguya, un ratolí fill de dues mares. El doctor Tomohiro Kono, de la Universitat de Tòquio, va aconseguir al laboratori que ratolins femelles creessin espermatozous. Sí, ho heu llegit bé: femelles produint espermatozous. El doctor va fecundar els òvuls d’una de les mares amb els espermatozous de l’altra mare, i ‘voilà’, va néixer un ratolinet fill de dues mares. Segons la doctora, ha passat amb els ratolins i passarà amb els humans. Amb tots els humans: els homes també podran. Elles podran produir esperma i nosaltres, òvuls. Hi haurà fills de dues dones i fills de dos homes. Els metges intenten superar un inconvenient: com que les femelles no tenen cromosoma Y, els fills d’elles sempre serien femelles. Per això ara intenten crear artificialment el cromosoma Y pensat per elles. Dos homes, en canvi, podrien tenir fills i filles indistintament.


L’últim cas encara fa ballar més el cap: l’autoreproducció. Fills que naixeran d’un sol pare, o d’una sola mare. És el darrer paràgraf del llibre: ‘El cas més extrem de pare en solitari probablement serà una dona que no necessiti res més que les seves pròpies cèl·lules mare i un cromosoma Y creat artificialment que li permeti de crear espermatozous i òvuls. Podrà utilitzar dos dels seus ovaris: un el convertirà en pseudo-esperma amb la qual quedarà fertilitzada, com ja s’ha fet amb ratolins’. Els homes, com hem vist, podrien fer això mateix. En aquesta entrevista al The Guardian la doctora explica per què el fill no serà un clon del progenitor. No ho seran per la mateixa raó que jo i els meus germans no som clons: tots provenim del mateix ADN (50% del mateix pare i 50% de la mateixa mare) i en canvi, com que som fills d'òvuls diferents, doncs som diferents. Doncs el fill i el progenitor seran fills del mateix ADN, però d'òvuls diferents.


De preguntes que em vénen al cap, n’hi ha moltes: com reaccionaran les dones quan perdin el monopoli de l’embaràs? I els homes ? Deixarem de tocar-nos? El sexe, que ja no farà falta, només el practicaran addictes i entusiastes? Les discoteques, els perfums, la moda, l’alcohol. N’hi ha tantes i tantes, d’indústries que en gran part viuen de la vinculació amb el sexe, que m’agradarà veure com reaccionen. Ara sabem qui són els contraris de deslligar sexe de reproducció: els ultracatòlics. En el futur, veurem qui són els contraris de desvincular la reproducció del sexe. Val a dir que seria ben contradictori que ho fossin els catòlics partidaris de la Mare de Déu: o no va ser ella una mare que va tenir un fill sense practicar el sexe?

Editorial