Albert Camus, Lluís Companys i els llibertaris

'En virtut de la més deshonrosa clàusula de l'armistici, vam lliurar a Franco, per ordre de Hitler, uns republicans espanyols, entre ells el gran Lluís Companys. I Companys ha estat afusellat enmig d'aquest horrible mercadeig [...] On són, doncs, els assassins de Companys? A Moscou o al nostre país? Cal respondre: al nostre país. Cal dir que hem afusellat Companys, que som responsables del que ha succeït.' Són paraules del futur premi Nobel, Albert Camus, escrites l'any 1948, al diari Combat. Una bona reflexió que es podria afegir a la causa argentina. 

Les llegeixo a 'La sangre de la libertad' (La Linterna sorda, 2013), un recull d'articles, cartes i discursos, del 1943 al 1953, d'un Camus lúcid, combatiu, heterodox,  provocador en tots els debats polítics i intel·lectuals de l'època. I, a més a més, cal subratllar-ho, compromès amb els republicans i estretament vinculat als cercles llibertaris exiliats a París. Aquest recull és la reedició de l'obra que va publicar llavors per recaptar fons per al diari anarco-sindicalista 'Solidaridad Obrera'. El traductor, que va treballar gratuïtament i  estretament amb ell, va ser Josep Dot Arderiu, 'Athos', anarquista i maquis de la guerrilla de Quico Sabaté i els seus germans.

Camus no era anarquista, però el seu rebuig frontal del comunisme després dels processos de Moscou, la persecució del POUM i el seu esperit lliure el van posar en fraternal sintonia amb els llibertaris. Les seves reflexions sobre la llibertat són absolutament actuals, demolidores: 'La llibertat no és un regal que es rep d'un estat o d'un cap, sinó un bé que es conquereix cada dia, gràcies a l'esforç de cadascú i la unió de tots.' Així rematava el discurs 'El pa i la llibertat', pronunciat en un míting de Solidaridat Obrera a París, l'any 1953.

Tenia bons amics llibertaris. El consideraven fet de la mateixa fusta que ells. Els exiliats republicans li estaven molt agraïts. Ell ho considerava desproporcionat. 'Aquesta amistat, tot i que immerescuda, és l'orgull de la meva vida', escriví. Va col·laborar a la premsa anarquista de París. Va fer mítings d'homenatge a Ferrer i Guàrdia, i contra els afusellaments franquistes, organitzats per la CNT o la Casa de Catalunya a França. 

El 1952, quan l'Espanya de Franco va ser admesa a la UNESCO, Camus va fer un discurs valent a la sala Wagram de París, contra aquesta maniobra. Anunciava retirar-se del consell assessor de l'organisme: 'Des del moment que Franco ha entrat a la UNESCO, aquest organisme ha sortit de la cultura universal. [...] Els artistes creen la cultura, els governs la controlen després i, si escau, suprimeixen els artistes per a controlar-la millor.' La seva posició va ser elogiada per Pau Casals, amb qui va bescanviar un seguit de cartes. 

No em puc estar de recordar que el delegat espanyol a la UNESCO fou el franquista català Joan Estelrich, secretari de Cambó i de la Fundació Bernat Metge, col·laborador de Bertran i Musitu, reivindicat per l'immanent Manent i companyia, inclòs el difunt Sentís.

De tot allò que es publica pel centenari del naixement d'Albert Camus, 'La sangre de la libertad' (La Linterna Sorda) em sembla un llibre clau, que il·lumina i rescata un Camus sovint oblidat, insubornable, periodista de combat, company dels llibertaris, dels antifeixistes. El qui sempre va fer costat 'als oprimits, als quals els és prohibida la rebel·lió violenta'.

A més a més, és clarivident i absolutament actual, en aquests temps de periodisme de 'karaoke', censura i propaganda: 'Si els escriptors tinguessin un mínim d'estima pel seu ofici es negarien a publicar en qualsevol mitjà. Però, segons que sembla, cal agradar; i per agradar, cal doblegar-se.'

L'any passat, Le Monde rescatava un article seu censurat l'any 1939. En defensa de la llibertat de premsa, establia les condicions del periodisme lliure: lucidesa, desobediència, ironia i obstinació. 

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Camus no era anarquista, però el seu rebuig frontal del comunisme després dels processos de Moscou, la persecució del POUM i el seu esperit lliure el van posar en fraternal sintonia amb els llibertaris

En defensa de la llibertat de premsa, Camús va establir les condicions del periodisme lliure: lucidesa, desobediència, ironia i obstinació.